Blog

SANT TORNEM’HI!

Arriba setembre altre cop i la inevitable tornada a la normalitat. Dic inevitable perquè tot el sistema és paralitza a l’ agost i, es facin o no vacances, és obligatori fer una pausa en alguns processos que ja estan en marxa o no iniciar–ne d’ altres malgrat que ja seria el seu moment.

El ritme costa de recuperar encara que arribi el setembre. Molts pobles de la comarca marquen el seu calendari d’ activitat fent-lo coincidir amb l’ acabada de la Festa Major. Per tant, Vilanova del Camí, per posar un exemple, encara no està en condicions d’ estar en plena activitat al dia 1 de setembre, ja que just llavors es prepara per festes. Les empreses tornen puntualment el dia que han marcat i les administracions tenen el personal quasi complert al finalitzar l’ agost però setembre és un mes a qui li costa engegar. Les criatures tornen a l’ escola a mig setembre i les formacions no reglades poques vegades s’ inicien al començar el mes.

Les estacions de l’ any ens marquen una pauta. Amb la tardor s’ inicia un nou cicle, un nou curs, uns nous projectes o un impuls  renovat, pels que ja teníem entre mans. Les seves condicions climàtiques inviten a que això passi. Ja no fa calor i la natura es replega en ella mateixa per fer processos molt importants de preparació pel dur hivern. Al camp, els pagesos tenen feina a iniciar moltes de les noves collites i a fer preparatius perquè la terra estigui fins a final de cicle prou nutrida. És un bon moment perquè es gesti un nou projecte.

Nosaltres necessitem aquest replegament, l’ estabilitat en els horaris que comporta, tot allò que anomenem quan diem que volem “tornar a la normalitat” . Les persones més sensibles ja noten que la natura no es comporta com fa un mes, ja que cap al quinze d’agost ja ha començat, suaument, el seu replegament, que serà molt més evident, cap a mig setembre, a l’ inici formal de la tardor.

El cas és que, de la mateixa manera que moltes persones manifesten un desig de tornada a la normalitat, també manifesten una dificultat per trobar-la, per diferents motius: enyor del ritme de l’estiu o les seves activitats o el fet de poder estar més prop de la família o dificultat d’ adaptació horària. L’ estiu ens marca un ritme letàrgic, per adaptar-nos al clima i alhora expansiu, de celebració, d’ oblit de les obligacions, que ens costa molt de deixar passar.

Les persones amb síndrome postvacacional  es troben atrapades en el ritme que han adquirit a l’ estiu i el que els cal ara per respondre a les seves necessitats. Estan dividides. La seva ment projecta formacions que requereixen concentració i treballs que volen colzes, horaris clars i el seu cos no respon a les demandes que es fa o que li fan. Sempre que trobem un conflicte  entre la manifestació d’ intencions i la seva negació, ens hem de creure la segona; el cos no enganya i si no segueix el ritme, cal ajudar-lo a que el retrobi.

Com? Doncs ajudant-lo a acomiadar-se de  l’ estiu, els seus ritmes, algunes activitats , la proximitat familiar en que hem viscut, per tal de no cronificar l’ estat de negativa a acceptar la realitat, l’ entorn i les seves exigències.

Li donem poca importància als rituals i el dol de vegades necessita el seu ritual, tot i que és molt més que un gest. Ara penso en una imatge que he vist força des de l’ 1 de setembre: els nens i nenes d’ escola bressol plorant en el seu període d’ adaptació, a llàgrima viva i expressant tot el seu dolor. Molts adults voldríem fer el mateix durant la primera hora de tornada a la feina uns quants dies i, que ve que ens aniria!  Poc a poc retrobaríem al nostre interior el ritme de concentració que ens cal, sense necessitat d’haver de renunciar a totes les activitats de dispersió a que ens hem lliurat a l’ estiu, però si  a moltes que clarament no hi poden ser.

Però els grans no preveiem un període d’ adaptació ni unes activitats de preparació pel retorn de les vacances. De vegades el rebutgem amb ràbia, amb ferocitat però no traiem l’ enuig que ens suposa i pretenem adaptar-nos al primer dia, de cop, cosa que a molta gent que no mostra aquest síndrome li passa i ja està bé.  Ens cal acceptar aquests emocions poc adaptatives per poder adaptar-nos, justament.

Cal recordar també que les vacances no són haver fet un viatge o haver sortit de casa, sinó haver adaptat el ritme a la natura i a l’ entorn vacacional. Són haver entrat en un estat lent i dispers, d’ atenció a les demandes internes  i d’ oblit de les demandes externes. Ens cal resintonitzar amb un estat més concentrat, on els nostres nivells d’activació pugen i on les demandes internes poden seguir estan en primer lloc, però on no ens podem permetre seguir oblidant les externes. Per tant, aquest síndrome no només afecta als treballadors i treballadores que han fet un mes seguit de vacances, sinó també als que no les han fet, als autònoms que no han tancat aquest any de crisi, a les mestresses de casa, a les persones que tenen algú a càrrec, als nens i nenes i fins i tot als animalons de companyia.

Quan mirem la tornada a la normalitat com un túnel fosc que s’ estreny, no hi ha la motivació necessària per transitar-lo. Ens cal el ritme adequat per positivitzar la imatge de retorn al treball. Ens cal mirar enrere i fer els processos de dol, emocionals, que ens calguin abans de mirar endavant i veure una imatge més atractiva del nou cicle.

Estic segura que per aquesta revista que comença la imatge és així. Per molts cicles!

Read more

LA IMPORTÀNCIA DE COM SER PER SOBRE DEL QUÈ

La família és un sistema on els seus membres fonen recursos i necessitats. Qualsevol canvi afecta a tot el sistema . Com a sistema viu, en moviment, la convivència familiar suposa un equilibri molt fràgil entre els interessos i recursos dels seus membres. Això marca el clima familiar.

Es fa més difícil com més complexa és la família, com més membres vulnerables conté (nens, adolescents, gent gran, persones en dificultats), com més adverses són les circumstàncies,…

Ningú és expert i tots  som aprenents en la nostra pròpia família.

I, com que es tracta d’ aprendre, fer canvis adaptatius i alhora, mantenir el “vaixell” familiar estable, els millors canvis són els més senzills, subtils i de sentit comú. Generalment, no fem massa canvis en el nostre funcionament si no apareixen conflictes o dificultats. El nostre cervell tendeix a comprometre’s amb les seves creences i valors i el timó familiar també.

Però, sovint, quan apareix algun conflicte i ens adonem que cal fer un viratge, pensem en canvis dràstics, difícils d’ aconseguir, agosarats, impossibles per massa costosos a diferents nivells. Per exemple, pot passar que una família s’ adoni que els pares treballen molt, van estressats i els fills tenen poc contacte amb ells. Si aquesta família consulta un terapeuta familiar i arriba a la conclusió que cal fer un canvi, tots plegats ens podem donar per satisfets, ja que realment és el que convé, que hi hagi consciència de la necessitat de canvi. Sovint, en aquest punt, la família pensa en què pot fer i les idees són costoses, poc adaptatives o poc ecològiques, sostenibles en el temps (“ I si canvio de feina? I si anem de vacances a Disneyworld, que els nens sempre ho demanen? i si els porto jo cada dia al parc, enlloc de fer tantes extraescolars?)

Són bones solucions però no sempre possibles. Pot passar que acabem decidint no fer res o que els canvis iniciats s’ esvaeixin amb el temps i guanyin les inèrcies del passat. O que estiguem molt bé de vacances i  tot sigui igual al tornar,… o que els fills i filles es quedin sense anar al parc ni fer extraescolars.

Els millors canvis, els més radicals i fàcils de mantenir, es basen en el com. Com fer les coses les canvia completament i és una forma de convidar a fer-ne d’ altres de més saludables. No és el mateix rentar els plats gaudint del contacte de l’ aigua, de l’ aroma del sabó, del soroll de la vaixella, de la música o el silenci,… que rentar-los pensant en que encara en queden molts, o que cal deixar-los perfectes i que no m’hi estic fixant prou. Quan a la família tenim persones gran o petits, sabem que a ells els cal calma, temps i una actitud tranquil·la. El gran canvi és el d’ actitud.

Decidir amb quina actitud començo el dia, em marca com serà el dia. Decidir amb quina actitud ens relacionem com a família marca el clima de la família, la forma de relacionar-nos. No fan el mateix dues famílies que porten els fills al mateix parc, encara que aparentment facin les mateixes coses. En les dues no hi ha el mateix nivell d’ empatia, d’ atenció, d’ independència i creativitat, d’ actitud conciliadora davant els conflictes,… Els indicadors d’ habilitats de tipus emocional són els que ens marquem nosaltres voluntàriament i decideixen com seran les nostres vivències i reaccions.

Sovint, les indicacions que donem els terapeutes de família són les de petits  grans canvis. Canvis en la manera de fer les mateixes coses, que són les que ens costen de canviar. Canvis estratègics, sostenibles en el temps i amb els que, sorprenentment, descobrim que fem menys del que fèiem abans d’ introduir-los, ja que sovint alliberen d’una càrrega de creences irracionals del que és necessari fer perquè la família no s’ enfonsi, oblidant que si ens deixem anar i no oposem resistència, l’ aigua tendeix a permetre que surem. És difícil no oposar resistència i no voler que el vaixell vagi de totes, totes cap a port, però es pot provar i els efectes beneficiosos de provar-ho es noten ben aviat.

Quan torna a haver-hi una baralla entre germans a casa, entre pares i fills, una situació que no millora i ens sentim frustrats, una situació que s’ encalla per molt que intentem desencallar-la, podem provar de respirar i fer-la d’ una altra manera: més poc a poc, més ràpidament, xiulant o cantant, exagerant-la,… Si més no, canviarem el nostre estat d’ànim i el nivell de consciència del que ens està passant.. I això només és ja una gran influència en el clima familiar.

Read more

LA FAMILIA QUE QUEDA DESPRÉS D’UNA SEPARACIÓ

La família està més viva que mai. És un sistema encara eficaç i vigent d’ organització social. A mi mateixa m’ han demanat que escrigui en una secció adreçada a la família.

Cal tenir molt present que quan una parella se separa, la família que hi ha al darrera mai no es trenca. Hi ha persones que argumenten que no se separen per no trencar una família o pels fills i se sent a comentar: “una altra família destrossada”. El lligam familiar, com el de filiació, a causa del sentiment de pertinença, és tant potent que no hi ha manera de trencar una família, encara que els pares, o sigui els líder d’ aquella família, se separin o encara que pels motius que sigui els pares no en vulguin saber res dels fills o els fills es desentenguin dels pares.

Per tot això, no poden existir les malanomenades “famílies reconstituïdes”, ja que una família ja queda constituïda, tant si els seus “líders” la condueixen junts com si ho fan per separat. En tot cas, es formarà posteriorment una nova família que compartirà “líder” amb l’ anterior. Socialment ens sembla que aquella família va coixa si la parella s’ ha separat, però  no hem d’ oblidar que  el seu funcionament pot ser òptim respecte al que tenia quan la parella estava unida.

El que cal és decidir en funció de la parella la seva unió o separació i no en funció dels fills o la família, que es molt més sòlida i seguirà funcionant sense la parella. És cert que entre l’ any i els set anys dels fills és un moment més delicat per que aquests encarin la separació i la integrin bé. Això no vol dir que no ens hem de separar si els fills tenen aquesta edat, sinó que si ho fem, hem de treballar molt bé i especialment el dol d’ aquests fills: ajudar-los a expressar emocions, a enfadar-se per la situació, a no recolzar-nos en ells per tirar endavant i, en definitiva, a acceptar la realitat com la única possible. Això vol dir fer molt bé el nostre propi procés de dol per la pèrdua de la relació de parella com a pas previ per ajudar els nostres fills a fer el seu i a no danyar la imatge de família, la imatge d’ equip, ,que no té perquè ser més fràgil si la gestió de la separació es fa amb cura i previsió.

er]

Read more

INTEL·LIGENCIA EMOCIONAL

Si considerem la Intel·ligència com la capacitat de resoldre problemes o dificultats, o sigui, d’un mode més aplicat que teòric, el concepte “Intel·ligència emocional” té un sentit encara més exacte que el d’intel·ligència global clàssic, ja que el primer concepte ens assegura molt millor la resolució de les nostres dificultats quotidianes i, a més a més, ens ajuda a utilitzar tot el nostre potencial intel·lectual latent.

Es ben sabut que quan no tenim cura la nostra vida emocional, els conflictes interns que aquest fet ens crea interfereixen directament en el nostre rendiment intel·lectual: se succeeixen els oblits, els bloqueigs, el quedar-se “en blanc” respecte a temes que dominem perfectament en una situació de serenitat emocional,… Quan la nostra intel·ligència emocional és restringida, la nostra intel·ligència global no es mostra en tot el que podria fer-ho.

Recordem que el cervell emocional és, filogenèticament, més antic que el cervell cortical o de les funcions més avançades i, tot i que algunes de les seves informacions ja no ens són necessàries per la supervivència, d’altres són imprescindibles per prendre decisions amb seguretat i possibilitar el desenvolupament de les capacitats intel·lectuals superiors.

Al contrari que la intel·ligència clàssica, més associada al concepte d’ innat, la de tipus emocional pot ampliar-se força al llarg de la nostra vida, a través, sobretot, dels recursos lligats a la consciència, els quals tendeixen a augmentar amb els anys i amb els trets de maduresa personal. Aquesta dada és una suggerència  optimista a tota persona que descobreixi que la seva vessant emocional està poc treballada, descuidada o envaïda per prejudicis i prohibicions, com li passa a moltes persones que descobreixen les seves limitacions davant successos als que s’han d’enfrontar, tant en la vida de cada dia com en els moments més excepcionals.

Moltes persones es limiten a cobrir amb una màscara aquestes deficiències i a seguir endavant. D’altres, aprofiten aquestes situacions, que podríem anomenar de crisis, per observar, aprendre, tant recursos nous com lliçons de l’experiència,  i créixer emocionalment.

Això ens dóna una primera dada important sobre aquest tipus d’intel·ligència: el primer pas per ampliar-la és reconèixer, autoavaluant-nos, el seu grau i les seves limitacions. Si no sabem on ens trobem, sense autoenganys, no podrem millorar en cap direcció.

Com la intel·ligència clàssica, la intel·ligència emocional és un repertori variat de recursos i dons. De la mateixa manera que hi ha persones més capaces a nivell espacial, verbal o matemàtic, també dominem de manera diferent habilitats com l’autocontrol, l’empatia, la capacitat d’expressió o bé la generositat. Tant important com reconèixer les nostres limitacions és saber quines són les nostres virtuts a nivell emocional.

De la mateixa manera que la intel·ligència global és una mitjana entre les diferents intel·ligències específiques, pot passar que hi hagi una persona amb una habilitat excepcional i amb deficiències també importants per ella mateixa en d’altres aspectes emocionals. Per tant, sempre  hi haurà algun aspecte en el que sobresortim i des del que  començar a treballar l’ampliació de recursos emocionals.Localitzar els nostres recursos més avançats és el segon pas.

El tercer pas consisteix en saber on volem arribar, d’una manera realista. Moltes vegades, nosaltres no podem escollir aquest punt, sinó que les circumstàncies de la vida ens imposen on hem d’arribar (cal ser més serè quan les conductes agressives ens allunyen dels que més estimem; necessitem connectar emocionalment amb nosaltres si ens estem acomiadant d’una persona estimada que s’està morint; convé preparar-se per ser pares).

Segons el moment de la vida, necessitarem treballar alguna de les moltes habilitats emocionals. Però un cop sabem on volem arribar, cal saber a través de qui i com. Un bon sistema consistiria en començar una teràpia amb un terapeuta expert en temes emocionals, que ens transmeti tècniques d’obertura a créixer en aquest nivell. Un altre sistema compatible seria el de créixer en la vida quotidiana, reconeixent en les persones properes aquelles que posseeixen els dons i habilitats que necessitem incorporar al nostre repertori, per aprendre com ho fan i com podem fer-ho nosaltres segons el seu model.

El cursos intensius  i puntuals són un bon sistema d’inici d’aquest apassionant treball de desenvolupar la part emocional de cadascú, combinant la guia terapèutica i l’aprenentatge de tècniques amb l’exploració d’un mateix i de l’entorn  de cadascú per continuar l’aprenentatge des de l’endemà mateix d’acabar el curs.

Recordem que mai és massa tard per aprendre, especialment si pensem que mai és massa tard per fruir dels meravellosos beneficis d’una vida més en pau amb un mateix, menys angoixada, més creativa i, en definitiva, més feliç.

Quan notem que reconectem amb la nostra emoció, amb el seu fluir i la seva magnífica força i espontaneïtat, recuperem el plaer i la felicitat que això suposa valen els esforços i entrebancs que pugui suposar assolir aquest objectiu.

Read more

INDIGNATS!

Precisament, la indignació no ha estat pas un tema d’ interès en psicologia, ni tampoc a nivell d’ Intel·ligència Emocional. Als psicòlegs ens ha interessat més la ràbia, la ira, l’autocontrol, l’ agressivitat. He estat revisant manuals i llibres de divulgació i amb prou feines se l’ esmenta. La raó és senzilla: la indignació no passa de ser un constructe mental, no arriba ni a l’ entitat d’ emoció, donat que li falta la mobilització i l’ acció per passar a ser emoció.

He de recórrer al diccionari comú, ja que la wikipedia només parla del moviment que ha omplert les nostres places de persones indignades, per trobar la seva etimologia i significat: “suscita la ira i la còlera; enuig vehement contra una persona, institució o els seus actes”. El més interessant és el seu antònim: “passivitat”, el punt on estaven les persones indignades quan Stephane Hessel va escriure “Indigneu-vos!”. Semblava indiferència però era passivitat. I van  caler dos nonagenaris, en Hessel i el José Luís Sanpedro, per despertar la indignació adormida. Ja abans , un altre consagrat octogenari, José Saramago, ens havia fet reflexionar amb el seu sorprenent “Assaig de la lucidesa”.

Per tant, és un concepte ben trobat, ja que expressa el sentir de la gent que ha sortit al carrer i ho proven les moltes i variades persones de diferents edats  que ho han fet. Potser fins ara ens havíem acostumat a moviments antisistema minoritaris i amb un petit grup d’ exaltats que donaven permís a la seva còlera , ira i posterior agressivitat. Aquest, en canvi, és un estat de reacció després d’ un shock traumàtic, com ha estat l’ assumpció d’ aquesta crisi de la que no ens sentim directament responsables; venim d’ una sorpresa inicial per com han anat les coses, que ens ha portat a una frustració, tristesa i impotència posterior que han acabat derivant, cap a la indignació i acceptació del punt on som . Quan l’ energia depressiva està immobilitzada, ens cal enfadar-nos per desbloquejar-la. A partir d’ aquí, pot madurar i canalitzar-se en un moviment o unes accions noves i més adequades a la situació.

La indignació té dues característiques que la diferencien de la ira i la còlera, i més encara de la ràbia. Una és la seva proximitat amb el dolor, amb la pèrdua. El moviment dels indignats expressa més, d’entrada, un conflicte de necessitats que de valors, encara que aquest darrer hi sigui i molt visible. Si només hagués estat un conflicte de valors, s’hagués pogut canalitzar en plataformes ciutadanes o sindicats i, en canvi, s’ ha rebutjat aquesta fórmula. El fons de la qüestió és que no hi ha prou treball per tots, no hi ha una justícia igual per tots i els mitjans econòmics estan desigualment repartits. Per sobre de tot, no hi ha opcions de futur per tots i la desesperança s’ imposa. La frase: “ no hi ha pa per tant de xoriço”, una de les consignes dels indignats resumeix perfectament aquest sentir:” m’ indigno davant del xoriço, però sobretot perquè no hi ha pa”.

L’ altra característica important del moviment és que la indignació és summament racional. Hessel diu que les seves raons venen més d’un compromís deliberat i d’ una responsabilitat que d’una  emoció. Ha de madurar en mobilitzacions per convertir-se en accions i això evita que degeneri en violència, ja que no neix de la ràbia o la còlera immediates. Els seus components són persones acostumades a autocontrolar-se i conformar-se. Molts d’ ells no havien pensat en sortir al carrer a protestar i els ha costat fins i tot indignar-se. Han madurat la indignació en un llarg termini i a força d’acumulació d’ experiències indignants. Com que tot té un límit, a força de fer les coses correctament, amb tendència al sacrifici i a l’ altruisme, fins i tot, i  veure que les conseqüències d’ això són negatives per un mateix, mentre que les d’ altres que són clarament corruptes són molt i molt al seu favor, primer apareix la  perplexitat, després el disgust i el dolor, frustació, impotència i,.. finalment, reaccionem amb indignació moderada, davant la possibilitat de quedar-nos immobilitzats. En definitiva, els indignats han passat el seu dol personal abans de demanar que a nivell social també es faci net i es facin canvis per adaptar-nos al que hem perdut.

Aquest moviment també té dos aspectes psicològics molt favorables. Un és la creativitat, ja que quan esclata una emoció, després de les mobilitzacions , ens sentim molt en l’ aquí i l’ara i el que neix és fresc i espontani. L’ altre aspecte és la col·lectivitat, ja que la meva creativitat i força evolutiva no se suma, sinó que es multiplica amb la dels del meu voltant.

En resum: indignar-se dignifica i permet una evolució natural d’un dol benigne, sanar la ferida. Fan molt bé les forces polítiques i policials de permetre la seva evolució imprevisible (tot el que madura espontàniament, no se sap cap on derivarà a priori), ja que el moviment ha donat mostres d ‘autocontrol i fiabilitat, especialment davant l’ enfrontament policial a plaça Catalunya de Barcelona. El moviment està incubant noves propostes i formes d ‘expressió que se li escaiguin i, si no s’ interfereix en el procés, li auguro una llarga durada.

Read more