Blog

SANT TORNEM’HI!

Arriba setembre altre cop i la inevitable tornada a la normalitat. Dic inevitable perquè tot el sistema és paralitza a l’ agost i, es facin o no vacances, és obligatori fer una pausa en alguns processos que ja estan en marxa o no iniciar–ne d’ altres malgrat que ja seria el seu moment.

El ritme costa de recuperar encara que arribi el setembre. Molts pobles de la comarca marquen el seu calendari d’ activitat fent-lo coincidir amb l’ acabada de la Festa Major. Per tant, Vilanova del Camí, per posar un exemple, encara no està en condicions d’ estar en plena activitat al dia 1 de setembre, ja que just llavors es prepara per festes. Les empreses tornen puntualment el dia que han marcat i les administracions tenen el personal quasi complert al finalitzar l’ agost però setembre és un mes a qui li costa engegar. Les criatures tornen a l’ escola a mig setembre i les formacions no reglades poques vegades s’ inicien al començar el mes.

Les estacions de l’ any ens marquen una pauta. Amb la tardor s’ inicia un nou cicle, un nou curs, uns nous projectes o un impuls  renovat, pels que ja teníem entre mans. Les seves condicions climàtiques inviten a que això passi. Ja no fa calor i la natura es replega en ella mateixa per fer processos molt importants de preparació pel dur hivern. Al camp, els pagesos tenen feina a iniciar moltes de les noves collites i a fer preparatius perquè la terra estigui fins a final de cicle prou nutrida. És un bon moment perquè es gesti un nou projecte.

Nosaltres necessitem aquest replegament, l’ estabilitat en els horaris que comporta, tot allò que anomenem quan diem que volem “tornar a la normalitat” . Les persones més sensibles ja noten que la natura no es comporta com fa un mes, ja que cap al quinze d’agost ja ha començat, suaument, el seu replegament, que serà molt més evident, cap a mig setembre, a l’ inici formal de la tardor.

El cas és que, de la mateixa manera que moltes persones manifesten un desig de tornada a la normalitat, també manifesten una dificultat per trobar-la, per diferents motius: enyor del ritme de l’estiu o les seves activitats o el fet de poder estar més prop de la família o dificultat d’ adaptació horària. L’ estiu ens marca un ritme letàrgic, per adaptar-nos al clima i alhora expansiu, de celebració, d’ oblit de les obligacions, que ens costa molt de deixar passar.

Les persones amb síndrome postvacacional  es troben atrapades en el ritme que han adquirit a l’ estiu i el que els cal ara per respondre a les seves necessitats. Estan dividides. La seva ment projecta formacions que requereixen concentració i treballs que volen colzes, horaris clars i el seu cos no respon a les demandes que es fa o que li fan. Sempre que trobem un conflicte  entre la manifestació d’ intencions i la seva negació, ens hem de creure la segona; el cos no enganya i si no segueix el ritme, cal ajudar-lo a que el retrobi.

Com? Doncs ajudant-lo a acomiadar-se de  l’ estiu, els seus ritmes, algunes activitats , la proximitat familiar en que hem viscut, per tal de no cronificar l’ estat de negativa a acceptar la realitat, l’ entorn i les seves exigències.

Li donem poca importància als rituals i el dol de vegades necessita el seu ritual, tot i que és molt més que un gest. Ara penso en una imatge que he vist força des de l’ 1 de setembre: els nens i nenes d’ escola bressol plorant en el seu període d’ adaptació, a llàgrima viva i expressant tot el seu dolor. Molts adults voldríem fer el mateix durant la primera hora de tornada a la feina uns quants dies i, que ve que ens aniria!  Poc a poc retrobaríem al nostre interior el ritme de concentració que ens cal, sense necessitat d’haver de renunciar a totes les activitats de dispersió a que ens hem lliurat a l’ estiu, però si  a moltes que clarament no hi poden ser.

Però els grans no preveiem un període d’ adaptació ni unes activitats de preparació pel retorn de les vacances. De vegades el rebutgem amb ràbia, amb ferocitat però no traiem l’ enuig que ens suposa i pretenem adaptar-nos al primer dia, de cop, cosa que a molta gent que no mostra aquest síndrome li passa i ja està bé.  Ens cal acceptar aquests emocions poc adaptatives per poder adaptar-nos, justament.

Cal recordar també que les vacances no són haver fet un viatge o haver sortit de casa, sinó haver adaptat el ritme a la natura i a l’ entorn vacacional. Són haver entrat en un estat lent i dispers, d’ atenció a les demandes internes  i d’ oblit de les demandes externes. Ens cal resintonitzar amb un estat més concentrat, on els nostres nivells d’activació pugen i on les demandes internes poden seguir estan en primer lloc, però on no ens podem permetre seguir oblidant les externes. Per tant, aquest síndrome no només afecta als treballadors i treballadores que han fet un mes seguit de vacances, sinó també als que no les han fet, als autònoms que no han tancat aquest any de crisi, a les mestresses de casa, a les persones que tenen algú a càrrec, als nens i nenes i fins i tot als animalons de companyia.

Quan mirem la tornada a la normalitat com un túnel fosc que s’ estreny, no hi ha la motivació necessària per transitar-lo. Ens cal el ritme adequat per positivitzar la imatge de retorn al treball. Ens cal mirar enrere i fer els processos de dol, emocionals, que ens calguin abans de mirar endavant i veure una imatge més atractiva del nou cicle.

Estic segura que per aquesta revista que comença la imatge és així. Per molts cicles!

No Comments Yet


Leave a Comment

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *