Blog

I ELS NENS QUÈ, QUAN ENS SEPAREM?

Si els pares es donen permís per viure el seu dolor i es deixen temps, als seus fills els estan fent el millor regal, ja que la seva ansietat i estat depressiu disminueixen i els fills entenen la realitat en funció de com la viuen els pares. Enlloc de centrar-nos en què cal fer cara als nens ens val més centrar-nos en nosaltres mateixos, ja que això serà una bona inversió de cara a ells i ens permetrà acompanyar-los en el seu dol més serenament.

No té res a veure la separació d’ una parella amb fills d’ una que no en té. Fins i tot el procés de separar-se és diferent, ja que es pensa molt en ells al prendre la decisió  i això sempre dificulta que ens determinem a separar-nos o a no fer-ho. Els fills mai han de decidir respecte al curs d’ una relació de parella, ja que aquest és un projecte dels pares i no d’ ells. Només cal pensar en que es dissol la parella, però no la família: els pares continuaran fent de pares i el que es decideix no és cosa dels fills. Fins i tot és negatiu decidir en funció d’ ells, com per exemple quan diem “Em separaria, però no ho faig pels nens”, o a l’ inrevés. Als fills els pesen aquesta mena de decisions, encara que els afavoreixin. Se senten implicats en el problema de parella i amb dret o fins i tot obligació d’ intervenir. Alhora, això no els estalvia ni una mica del dolor que els suposa que els pares no s’ entenguin: si continuen junts pels fills, allarguen una situació de dolor familiar i si se separen però continuen relacionant-se  negativament amb l’ excusa dels fills, no els permeten fer un dol que els cal fer per al seu creixement personal.

Per tant, la decisió dels pares no ha de fer-se en funció de variables externes com l’opinió de familiars o dels fills o amistats, així com tampoc en funció de variables passatgeres com l’ edat dels nens. Els pares han de valorar el projecte de parella en funció de les seves característiques reals i les seves possibilitats de tenir un bon acoblament, així com en funció del propi projecte de vida i el de la parella que poden no haver coincidit mai o haver deixat de coincidir o no ser prou motivador. Quan aquests dos aspectes estan forts, la parella no pensa en separar-se per gros que sigui el conflicte que tinguin. Tots aquests dubtes es resolen de manera efectiva en una teràpia de parella, on, sovint, en una mitjana de tres sessions es poden haver diagnosticat i valorat les possibilitats de continuïtat d’ una parella. Recordem que la parella, com l’ individu, està sempre subjecta a un conflicte entre aspectes contraris que cal resoldre en el dia a dia, de manera que ha de fer gestió diària de les seves diferències i això vol dir haver de resoldre conflictes continuadament. Això no és motiu de separació, sinó que moltes vegades fa més forta la parella.

Tant si la parella continua com si se separa, ha de procurar mantenir al marge dels seus conflictes a les criatures, procurant que no les presenciïn i molt menys que hi prenguin partit. No obstant, mai és una bona idea negar el que s’ ha presenciat si no s’ ha pogut evitar que el nen o nena hi fossin presents, ja que aquesta actitud els deixa perplexos, confosos i afecta molt a la seva comprensió de la realitat, sobretot en edats baixes dels nens. No hem de negar mai les evidències davant d’ una criatura, si no l’ hem poguda protegir de saber-les. En aquest cas és molt millor ajudar-la a gestionar-les.

Això mateix cal fer quan es produeix la separació: és un fet que cal encarar i no fer veure que no ha passat res o que tot anirà millor a partir de llavors: els fills també tenen dret a passar el seu dol per la part de relació familiar a la que hauran de renunciar i és obligació dels dos pares facilitar aquesta elaboració del dol. Hi ha unes actituds parentals i dels familiars que faciliten aquest fet i altres que els dificulten.  Hi ha una sèrie derecomanacions importants per ambdós pares, donades aquestes característiques de les criatures i adolescents:

  • D’ entrada, cal tenir present que com més petita és una criatura, més queda exposada als efectes d’ una separació, que són, com a mínim, el dol que ha de passar pel canvi de situació dels seus pares. Sovint pensem que els més petits se n’ adonen menys i és a l’ inrevés: de l’ any als set anys de vida, és quan més se n’ adonaran i menys recursos tindran per expressar-hoLes criatures tarden almenys un any a passar aquest dol i necessiten de la col·laboració dels dos pares per ajudar-los i animar-los a expressar-lo. Concretament convé:

–         Animar les criatures  a expressar les emocions, el dolor o l’agressivitat o la por, per ajudar-les a transitar el dol. Els petits sovint mostren el dolor indirectament, amb simptomatologia molt específica de cada criatura: fòbies infantils, dolors abdominals o de cap, manca d’energia, plor sobtat i sense motiu, rabietes o augment de l’ agressivitat, alteracions de la gana o la son, etc… Hem d’ estar atents a aquests símptomes per saber relacionar-los amb el dol que estan passant.

–         Ajudar-los a entendre el que ha passat. Explicar-los la separació de manera simbòlica (com un conte), així com descriure l’ estat anímic dels pares, sense atribuir culpabilitats  dels fets que s’ expliquen a cap dels dos pares.

–         No fer-los sentir responsables de la separació i, explícitament, desculpabilitzar-los, ja que, al no estar establert el raonament lògic, les criatures s’atribueixen màgicament responsabilitats en la separació dels pares.

–         Escoltar-los i permetre les seves emocions encara que no siguin les que voldríem i fer que sentin que són legítimes. Estar atents als símptomes que mostren, anímics, somàtics, escolars, de socialització, de conducta i fer-los cas.

–         No mirar d’animar-los o distreure’ls perquè estiguin més contents, així com evitar compensar-los materialment o amb més activitats. Dir-los la veritat en la mesura que la puguin comprendre.

–         Evitar que els fills siguin qui consoli els pares en un moment molt delicat per ells, com el de separar-se. Actituds com no voler-se’n separar ni un moment o abocar-se a ells no són recomanables, així com tampoc dormir amb ells, encara que ho demanin, ja que els estem atribuint una funció de compensació per l’absència de la parella.

–         No introduir a la força ni sobtadament una nova parella dels pares, en cas que hi sigui. Anterior a  la reconstitució d’ una nova família, hi havia una família ja constituïda, amb els pares separats, que té una entitat pròpia que cal mantenir.

A banda del dol, el problema que més dificulta el procés d’ acceptació d’ una separació, és la no entesa dels pares entre ells i, sobretot, la discussió viva i desacreditadora l’ un de l’ altre davant la criatura. De vegades s’ utilitza inconscientment la criatura com a mitjà de comunicació entre uns pares que no s’entenen o no volen parlar-se o que utilitzen els fills com a element de discussió entre ells. Aquest fet és el causant dels divorcis o separacions que les criatures viuen traumàticament, que no són pas tots. Per tant, cal distingir entre parella que se separa  i família, que no se separa. I cal ser molt conscients que davant les criatures o respecte a elles sempre som família i hem de mantenir al marge el nostre criteri personal o les nostres emocions respecte a l’ ex. Sempre que pugui ser, cal que els dos pares els parlin a l’ ensems i amb un discurs compatible entre ells.

Alhora, l’ exclusió completa d’un dels pares, o síndrome d’ al·lienació parental, seria el rebuig de l’ altre pare portat a l’ extrem i cal fer els esforços necessaris perquè no es produeixi, donades les conseqüències negatives que té a llarg termini en les criatures.

Read more

Ens estem separant

Has dit això darrerament?

T’ ha dit això darrerament algú proper, de la teva família o d’ entre les teves amistats?

Saps d’algun conegut a qui li passa o a qui li han explicat que a algú li està passant?

La resposta, gairebé segur que serà afirmativa.

Potser ja fa dècades  que els conflictes entre les parelles no sortien pràcticament mai a la llum pública i no se separaven si no era estrictament necessari, per un tema de prejudici social. Actualment, en canvi, els conflictes de parella de vegades són tema de conversa en la família o entre les amistats, fins i tot quan la parella no ho ha manifestat a aquests tercers.

És molt difícil saber respondre a perquè les parelles se separen o es divorcien més actualment o  perquè ho fan al cap de tant poc temps de convivència . Són moltes les causes que feien, i encara fan, que s’ esperés massa a acabar una relació tòxica o ja esgotada, així com n’ hi ha moltes que fan que les parelles no sempre es donin una segona o tercera oportunitat quan hi ha una bona compatibilitat. Fer un recull de totes aquestes causes tampoc és l’objectiu d’ escriure aquest article. Només resumiré aquestes causes en tres de molt genèriques:

  • Dins de la parella es crea un univers compartit on vivim els nostre millors desitjos i somnis i també on desenvolupem els nostres més grans temors i malsons. Per tant, és un univers restringit als altres.
  • No tenim la clau per entrar  com a tercers en aquest univers i, encara que ens la donin (com a familiars, amics o terapeutes), no hi podem entrar més enllà del que els protagonistes d’ aquest univers vulguin. Sempre i quan, no hi hagi maltractament físic o psicològic, cas en el que el problema de la parella passa a ser un problema social com qualsevol altre problema d’ abús, de falta o delicte. Per tant, ens podem estalviar els consells i les recriminacions (“jo ja t’ ho deia que passaria això!”) i restringir-nos a escoltar i entendre el que ens expliquen i, si no ens veiem capaços de manejar-ho o no volem haver de gestionar-ho, remetre a la parella a un servei especialitzat, un terapeuta o un centre de mediació com el que tenim a nivell municipal i també a nivell judicial  a Igualada.
  • L’ acoblament entre dues persones per formar una parella i un projecte en comú sòlid i sostenir la creació d’ una família és una tasca complexa i que requereix esforç per totes dues parts i molt treball emocional, especialment d’ aspectes com el diàleg constructiu i l’ autocontrol. Si en el passat s’ havia minimitzat aquesta dificultat donant-li molta importància al ritual de casament i molta menys al que sentien els cònjuges,  avui minimitzem els problemes creien que tenim molt en compte els nostres sentiments al formar parella i que això ja serà suficient perquè l’ acoblament és produeixi de forma espontània. És molt fàcil caure en l’ error de pensar que l’ altre segur que veu les coses i les pensa com un mateix, o que els problemes, com que els reconeixem, ja canviaran o bé que ja se solucionaran a l’ anar a viure junts o amb el naixement d’ un fill o quan tinguem un treball estable.

Davant d’ aquesta multicausalitat de dificultats per seguir mantenint la parella, ens cal entendre que aconseguir-ho és una empresa difícil, però evidentment no impossible i molt desitjable, ja que tenir parella és un dels pocs elements que incideixen clarament en el grau de felicitat i adaptació a l’ entorn de les persones, especialment en els homes. Ens cal tenir la seguretat que els conflictes entre la parella hi són i hi seguiran essent, en forma d’ obstacles que la debilitaran si no se superen, però que l’ enfortiran si s’enfronten.

Hi ha almenys cinc conflictes que quasi totes les parelles passaran:

  • El del desenamorament. Enamorar-se haurà servit per apropar les dues persones i no permetre el seu instint individualista, però, un cop aquesta funció adaptativa no tingui sentit, cap als dos anys de la relació, es perdrà l’ enamorament intens del principi. Si tot va bé, la parella ja haurà creat vincle. Això fa que algunes parelles quasi no notin els efectes del desenamorament i altres decideixin acabar la relació.
  • El del compromís, que ha de servir perquè la parella organitzi el seu projecte en comú. El compromís és de tot o res. Si hi ha graus de compromís, podem pensar que no hi és i que en qualsevol revés de la vida això s’ evidenciarà. Equival a mirar els dos en la mateixa direcció.
  • El del naixement del primer fill i, per tant, tenir prou continent com per mirar a un tercer i cuidar-lo sense deixar de cuidar la relació. És evident que aquest conflicte acaba moltes vegades amb relacions força llargues i aparentment sòlides. Cada fill, torna a posar a prova la solidesa de la parella. Si la parella no té fills o no planeja tenir-ne, el conflicte es trobaria en el que hagin  decidit que serà el seu projecte en comú: constituir una empresa, viatjar, aprendre junts,…A l’ iniciar el projecte, és molt probable que apareguin desavinences.
  • En qualsevol vivència de dol o pèrdua que es doni en la relació: canvis de casa o localitat on viure, la mort dels pares o la d’ un fill, un acomiadament o atur mal gestionat, el fracàs en una autoempresa, una infidelitat o el sentiment de traïció d’ un tercer,… Es reactiven els conflictes personals de cada membre de la parella i es projecten en l’ altre.
  • El del niu buit. Els fills s’ independitzen i la parella es retroba. De vegades la parella no s’ ha cuidat mentre cuidava els fills i es retroba sense molt a dir-se i l’altre es sentit com un estrany.  Altres vegades, la parella té molta embranzida per expandir-se i trobar nous objectius comuns. A tot això s’ hi poden unir les dificultats associades a la menopausa en les dones, l’ adonar-se que ens fem grans o la jubilació, massa sovint anticipada, com elements d’ estrès.

El meu objectiu en escriure sobre aquest tema és respondre  a l’ enigma de perquè hi ha tantes separacions al nostre voltant o a casa nostra i que entenguem que l’ estrany és que encara no n’ hi hagin més, donades totes les variables que les poden propiciar i la complexitat de la gestió personal i social de la nostra societat actual i del moment que vivim. Com més exigències personals, de parella, educacionals cap als fills i laborals tenim, més difícil és aconseguir fortificar la parella.

Respecte a la família que queda darrera, aquest és un altre tema i molt important.

Pilar Arbòs Aixalà
Psicologia i Psicoteràpia Igualada

Read more

L’enfocament de les emocions

Les emocions són la base dels sentiments, allò que ens permet definir el nostre estat d’ànim. Per tant, conèixer i comprendre les nostres emocions equival a viure millor els nostres sentiments. D’alguna manera, ens avancem a ells i podem rebre’ls amb els braços una mica més oberts, encara que no sempre siguin del nostre gust, si seguim la petja de les nostres emocions.

Això, tots i totes ho hem experimentat alguna vegada, no és tant senzill. Les emocions són borroses, difícilment definibles amb paraules. Són, en una paraula, corporals i, per tant, només escoltant el cos, arribarem al seu significat subliminal, misteriós per la ment intel·lectual.

Per si fos poc, hem heretat un conjunt de sistemes tradicionals per conèixer les emocions basats únicament en les armes de l’intel·lecte: la raó, la lògica i la síntesi teòrica com a manera d’entendre-les.

Des de la psicologia més actual, és proposa altres formes de contacte amb les emocions més enllà de la síntesi teòrica. Ens cal conèixer a nivell visceral, vivenciat i ens cal poder organitzar les nostres sensacions corporals per integrar-les i entendre’ns, també, a nivell de la ment.

La tècnica de l’enfocament de les emocions respecta aquesta integració necessària entre cos i ment, entre el cervell de les paraules (cervell esquerre) i el de les sensacions emocionals (cervell dret).

Aquesta tècnica proposa un conjunt de passos, sis en total, amb aquest objectiu. Defensa que cal que reaprenguem coses senzilles i naturals com la respiració abdominal o la presa de contacte amb el cos, de la manera més clara possible, sense simplificar la qualitat d’aquests actes. Qui hagi practicat mai ioga  o relaxació, entendrà molt bé que cal introduir-se en aquests temes des d’una tècnica abans de sentir-se còmodes en el treball amb el cos.

L’ enfocament de les emocions és un procés, és un cicle sencer des de la preparació de la situació fins a l’arribada a l’objectiu (el contacte cinestèsic amb les emocions), passant per la fase d’escolta i la de diàleg amb un mateix. És una tècnica cosina-germana de la meditació i, sens dubte, indueix a la relaxació. També és una bona inductora de la creativitat. De fet, aquest cicle que he descrit també és el cicle creatiu, des de la preparació de la situació fins a l’obtenció del fruit esperat, passant per una etapa de silenci o buit creatiu i per una d’expressió amb qualsevol mitjà artístic. L’enfocament de les emocions i la creativitat poden portar ambdues associades una certa inquietud, com quan veiem algú que ens sona d’alguna cosa i no sabem de què: ens quedem quiets escoltant els missatges del cos, amb una certa pressa visceral per trobar qui i on. Després, quan ho trobem, ens sentim alleugerits, relaxats. I probablement podem passar a fer una altra cosa. Per això també, la tècnica de l’enfocament de les emocions és desbloquejadora: cal treballar aquelles emocions que han quedat atrapades dins perquè en succeeixin d’altres, sinó ens estanquem creativament o vitalment.

Alhora, aquesta tècnica és extraordinàriament respectuosa amb el ritme o el tempus de qui la pràctica. Consisteix en un treball interior i la seva expressió externa és poc rellevant. De manera que podem exposar als quatre vents les nostres troballes o la nostra creativitat o bé podem continuar mantenint el misteri cara als altres, com aquell que pinta per ell o ella mateix, sense voler massa ressò.

Pilar Arbòs Aixalà
Psicologia i Psicoteràpia Igualada

Read more

Els contes infantils

Ja ha passat l’època en que els contes clàssics eren valorats. Avui es regala menys la Caputxeta Vermella, la Blancaneus, les 100.000 llegües de viatge submarí, …

S’ha titllat aquests contes de classistes i masclistes des de posicions de crítica social i d’inductors a la por i al sentiment de culpabilitat des de la perspectiva psicològica. Eren un model d’acord amb una altra època i, ja se sap: quan una porta vella la volem fer encaixar en una estructura nova, tot balla.

Per tant, en els darrers 30 anys, ha calgut un canvi de tipus de contes infantils i, consegüentment, hem tingut un buit en aquest nivell i una convivència entre contes molt diferents. D’una forma notòria, s’ha perdut més encara la tradició oral del conte i n’ha augmentat la seva difusió en vídeo o vídeo-joc. N’han sortit nous models, com el conte on es descriu què li passa a un nen en la seva vida quotidiana o el creixement d’una mongeta i que podríem anomenar contes realistes o científics. També ha augmentat el consum del conte que podríem qualificar de futurista o, directament, de voladura mental, com totes les importacions japoneses de la darrera dècada, on el costum és la negació de la realitat (de la gravetat de la Terra o del dany físic) per part d éssers amb supercapacitats.

Des del meu punt de vista tots aquests nous models neguen l’essència del conte i per tant, produeixen contes de baixa qualitat, característica que, en canvi, no trobem en els contes clàssics. Un bon conte no mor mai, encara que sigui del passat, i agrada tant a petits com a grans. Un conte ha de ser abstracte, imaginatiu, figuratiu, conceptual i poètic. Llavors té màgia i aconsegueix  sorprendre si tenim la humilitat de no pensar que ho sabem tot o que la realitat és l’únic que compta.

Un conte també ha de ser un model referit a una realitat quan és simbolista, preventiu i intuïtiu i no una simple successió fotogràfica. Ha de fer de pont entre la realitat raonable de conceptes precisos i els mites fantàstics. Ens hem desprès del llenguatge de les narracions mítiques com a eina de comprensió del món (per comprendre l’origen del blat o del sol i de la lluna, p. Ex.) i, per contra, fabriquem supramóns paral·lels desconnectats de la quotidianitat i de les experiències dels avantpassats. Al treure l’encant de la narració del conte el condemnem a ser trist entreteniment pels més petits.

Un conte ha de ser creatiu i transmissor de doctrines àmplies, com ara del dret a la llibertat. L’objectiu és que faci la persona flexible, profunda de sentiments, capaç de lliurar-se de pressions socials o dels altres i del sentit del ridícul o del fracàs. És per això que als contes hi calen personatges desvalguts, conscients de les seves limitacions, insegurs o inconformistes com a models que saben transcendir aquestes característiques. Per això hauríem de fullejar mínimament un conte o informar-nos d’un  video infantil abans de decidir regalar-lo a un petit, enlloc de triar-lo pel color de les il·lustracions o per si correspon a una edat i prou.

Finalment, el conte té un component relacional, que vincula l’experiència de dues o més persones. Sinó no s’entén com és que els nens demanen que els expliquem contes que tenen suport gràfic. És perquè no són comprensibles per ells mateixos? És per que no són per la seva edat? Jo penso que els nens i les nenes demanen que l’adult hi posi la màgia, com han fet pares i mares, padrins i padrines, tiets i tietes, professors i professores i tants d’altres atrevint-se a omplir el buit, inventant contes nous especialment basats en la seva pròpia experiència o en la d’avantpassats. No hi ha res com una bona anècdota explicada amb la gràcia d’un conte, amb la “gramàtica de la fantasia” que va batejar Gianni Rodari . No li hem de tenir por a la fantasia: per un nen o nena fa més planer l’enfrontament a un obstacle que pugui estar vivint; allò difícil cara a cara es fa més fàcil en la imaginació.

George Steiner diu que si una criatura queda buida de textos (o de pintures o de música,…) patirà una mort prematura del cor i la imaginació. També explica que la tradició jueva sosté que Déu va crear l’home per sentir-lo explicar contes.

Pilar Arbòs Aixalà
Psicologia i Psicoteràpia Igualada

Read more

Els pares i mares dels adolescents

Oblidem tant fàcilment una època que a tots i totes ens ha marcat de per vida! L’adolescència ens sorprèn, irrita i avergonyeix alguns cops en veure-la reflectida en els nostre fills i filles. Alguns cops oblidem els sentiments irreconciliables i la tensió que suposa. I millor que l’haguem viscuda, ja que la maduració i el desenvolupament que suposa l’ adolescència és imprescindible per encarar la vida adulta en la nostra societat tant sofisticada.

En les societats més tradicionals i tribals, un ritual de trànsit de petit a gran era suficient per ser adults. En les societats més antigues, una cacera sense l’ ajuda dels grans podia ser aquest ritual. Fins a la segona part del segle passat, el servei militar servia com a pas de nen a home. En les dones, el ritual del casament s’ allargava per significar el pas de filla a esposa. A mesura que les exigències socials és fan més complexes, aquests rituals es fan insuficients i l’ adolescència s’ allarga a un període en el que es preveu l’estudi i l’adaptació a les exigències de la vida adulta, moltes i variades. I més en la nostra societat tecnològica, on comença l’ adolescència cada cop més aviat i acaba més tard.

Entrar en aquest període depèn principalment del desenvolupament del pensament abstracte. Sovint intentem imposar-lo els adults a nens ben petits, no preparats per pensar perquès, causalitats o pensament racional. De vegades accelerem el procés de maduració de forma poc eficaç i inoportuna. Això és possible a partir dels 11-12 anys, en les nenes,  (els nens una mica més tard), moment en que normalment també canvien física i hormonalment i a nivell emocional, entrant en un període de canvis que van afirmant la personalitat. En aquest període també cal madurar a nivell moral i espiritual.

Anomenem preadolescència a l’ època en que algun d’ aquests aspectes, s’ha començat a desenvolupar i els altres encara no, i això pot passar a partir dels 9 anys. No obstant, el pensament il·limitat que dóna l’ abstracció és el que marca l’ abans i el desprès. És, fent un símil amb la informàtica,  com tenir una capacitat de disc dur i un augment de programes operatius astronòmic, de cop i volta i sense la capacitat encara de fer-los servir.

Tots aquests canvis són els responsables de l’ ambivalència de l’ adolescent. S’identifica amb el nen o la nena que ha estat i genera moltes pors cap al seu creixement, que li cal poder parlar amb els seus pares, mestres o altres adults.

Alhora, es sent molt potent i capaç i això li genera molta autoconfiança o, en el pitjor cas, prepotència, i això l’allunya dels seus pares, avis,… i l’ atansa als seus parells, amb els que pot compartir millor les seves noves possibilitats.

Tot això fa que les seves dificultats seguin molt variades, especialment fins als 16 anys, tota la primera etapa de l’ adolescència, la més intensa normalment. De vegades ells mateixos consulten per assumptes com mobbing escolar, ansietats, pors. Encara més sovint consulta la família per ells, amb una queixa cap a la indiferència o apatia de l’adolescent, festeig amb drogues o alcohol, problemes de conducta alimentària o desafiaments que preocupen els pares.

Tots els pares que han acompanyat el trànsit de l’ adolescència coincideixen a dir que és molt cansat i absorbent. Un cop passada l’època, també diuen que els ha servit per madurar a ells personalment.  Demana als pares una presència, una actitud i unes habilitats que moltes vegades els sobrepassen o els venen de sorpresa.

D’ entrada els demana tenir uns principis, una estratègia d’actuació i una aplicació clares i fermes. Això implica revisar l’ educació que un ha rebut i actualitzar-se, així com haver fet un bon treball ja en la infantesa, a nivell de modelatge i exemple en coherència, fermesa i capacitat d’ aproximar-se càlidament al seu fill o filla. Tot el que s’ ha fet en l’etapa prèvia  és una preparació del terreny imprescindible per fer una bona tasca d’acompanyament a l’ adolescència. Amb aquesta base es fa més fàcil deixar un marge de confiança al nostre adolescent i permetre que experimenti per ell mateix, emprant els pares habilitats com l’ escolta, la pregunta i la negociació “jo guanyo-tu guanyes”, la persuasió i la complicitat per no perdre la proximitat emocional que ha caracteritzat les etapes anteriors. L’ ambivalència de l’adolescent (soledat- estar amb el grup, ser diferent- ser com tothom, gran-petit,…) demana la nostra (deixar corda- supervisar, donar estimació- posar distància, ser ferm-empàtic,…).

Ens cal tenir una actitud oberta: l’ entorn suposa molts perills però és l’ habitat on ha  d’actuar l’ adolescent i el seu grup d’ amics és un mirall necessari on veure’s reflectit per aprendre a qui em vull assemblar i a qui no. Cal evitar el discurs o sermó i cuidar més la nostra actitud com a pares. Estar disponible sense estar a sobre: l’ adolescència ens demana més una actitud de guia que de maternatge.

Moltes vegades portem l’ adolescent a consulta psicòlogica i veiem com la millora arriba d’ un petit canvi d’ actitud dels pares. Altres vegades l’ adolescent consulta i busca un grup d’ iguals on ser acompanyat en la seva maduració.

 Per tot això, aquest estiu iniciem un grup intensiu d’ adolescents, on ells puguin trobar-se,  però també un grup de pares d’adolescents, de més llarga durada, on ser acompanyats en aquest acompanyament i trobar aquesta actitud complexa que requereixen els nostres nois i noies.

Pilar Arbòs Aixalà
Psicologia i Psicoteràpia Igualada

 

Read more