Blog

AUTOESTIMA I EL BON DIÀLEG INTERN

Divendres, 27 de març, l’ Ampa de l’ escola Dolors Martí d’ Igualada em va permetre fer una xerrada sobre un tema extens i apassionant: l’ AUTOESTIMA, protegir-nos quan més ho necessitem.

És un tema que ens preocupa a tots i totes, sobretot als pares i mares per saber si ho fem bé quan veiem el nostre fill o filla contrariats, capficats o disgustats i també perquè tenim dubtes si ho fem prou bé quan posem límits, renyant o aplicant un càstig o en un moment en que hem de frustrar les seves expectatives. En volíem saber més sobre l’ autoestima.

La xerrada va començar amb una introducció teòrica sobre què és l’ autoestima i com podem regular-la. Vam definir l’ autoestima com diferents coses: l’ autovaloració, l’ autoimatge, l’ autoconcepte i l’ autoestimar-se. Sovint ens concentrem només en un aspecte i descuidem els altres. Després, vam passar a parlar del nostre diàleg intern com a mètode per mesurar la nostra autoestima. Es tracta d’ escoltar les dues veus que sempre ens parlen per dins i de valorar el conflicte o sordesa mútua entre aquestes veus. Podem entendre el nostre diàleg intern i també el del nostre fill o filla, molt relacionat amb el que tinguem nosaltres. Finalment, cal que ens preguntem com va ser el nostre diàleg intern de petits i el dels nostres pares i mates, ja que tendim a reproduir el diàleg que hem viscut quan encara érem com una esponja.

Per canviar aquest diàleg intern introjectat i inconscient, ens cal activar l’ autoconsciència. Això és pot fer a través de psicoteràpia o qualsevol disciplina que ampliï la capacitat d’ observar-nos sense jutjar-nos: meditació, mindfullness, ioga, visualització,…

Vam acabar explicant maneres de millorar aquest diàleg intern, com ara el reconeixement explícit de les emocions que tenim o té el nostre fill o filla.

Vam escenificar alguna conversa viscuda entre pares i mares de l’ escola i els seus fills o filles i vam aprendre a incorporar des de la pràctica algunes tècniques de millora del diàleg intern que vam observar, com ara l’ empatia, el contacte ocular directe, les tècniques narratives que aporten distància emocional amb la vivència,…

També vam parlar dels casos en els que és encara més complex treballar l’ autoestima i millorar-la i de la necessitat de consultar un especialista en psicologia quan apliquem les tècniques per millorar-la i no s’ aconsegueix. Pot ser que ens trobem davant d’ una problemàtica psicològica més insidiosa, com ara la depressió infantil, l’ ansietat o el TDAH o bé davant fenòmens com les altres capacitats.

Agraeixo a les persones que van assistir la seva implicació i els desitjo bona sort en el llarg camí d’ augmentar la seva pròpia autoestima i la dels seus fills o filles. Penso que és el millor regal que ens podem i els podem fer.

Tinc a disposició més material sobre el tema per si algú personalment el sol•licita o per si pot ser interessant la projecció de la xerrada o la creació d’ un petit taller a la vostra escola, ampa o associació.

Psicóloga i Psicoterapeuta Pilar Arbós

Read more

I ELS NENS QUÈ, QUAN ENS SEPAREM?

Si els pares es donen permís per viure el seu dolor i es deixen temps, als seus fills els estan fent el millor regal, ja que la seva ansietat i estat depressiu disminueixen i els fills entenen la realitat en funció de com la viuen els pares. Enlloc de centrar-nos en què cal fer cara als nens ens val més centrar-nos en nosaltres mateixos, ja que això serà una bona inversió de cara a ells i ens permetrà acompanyar-los en el seu dol més serenament.

No té res a veure la separació d’ una parella amb fills d’ una que no en té. Fins i tot el procés de separar-se és diferent, ja que es pensa molt en ells al prendre la decisió  i això sempre dificulta que ens determinem a separar-nos o a no fer-ho. Els fills mai han de decidir respecte al curs d’ una relació de parella, ja que aquest és un projecte dels pares i no d’ ells. Només cal pensar en que es dissol la parella, però no la família: els pares continuaran fent de pares i el que es decideix no és cosa dels fills. Fins i tot és negatiu decidir en funció d’ ells, com per exemple quan diem “Em separaria, però no ho faig pels nens”, o a l’ inrevés. Als fills els pesen aquesta mena de decisions, encara que els afavoreixin. Se senten implicats en el problema de parella i amb dret o fins i tot obligació d’ intervenir. Alhora, això no els estalvia ni una mica del dolor que els suposa que els pares no s’ entenguin: si continuen junts pels fills, allarguen una situació de dolor familiar i si se separen però continuen relacionant-se  negativament amb l’ excusa dels fills, no els permeten fer un dol que els cal fer per al seu creixement personal.

Per tant, la decisió dels pares no ha de fer-se en funció de variables externes com l’opinió de familiars o dels fills o amistats, així com tampoc en funció de variables passatgeres com l’ edat dels nens. Els pares han de valorar el projecte de parella en funció de les seves característiques reals i les seves possibilitats de tenir un bon acoblament, així com en funció del propi projecte de vida i el de la parella que poden no haver coincidit mai o haver deixat de coincidir o no ser prou motivador. Quan aquests dos aspectes estan forts, la parella no pensa en separar-se per gros que sigui el conflicte que tinguin. Tots aquests dubtes es resolen de manera efectiva en una teràpia de parella, on, sovint, en una mitjana de tres sessions es poden haver diagnosticat i valorat les possibilitats de continuïtat d’ una parella. Recordem que la parella, com l’ individu, està sempre subjecta a un conflicte entre aspectes contraris que cal resoldre en el dia a dia, de manera que ha de fer gestió diària de les seves diferències i això vol dir haver de resoldre conflictes continuadament. Això no és motiu de separació, sinó que moltes vegades fa més forta la parella.

Tant si la parella continua com si se separa, ha de procurar mantenir al marge dels seus conflictes a les criatures, procurant que no les presenciïn i molt menys que hi prenguin partit. No obstant, mai és una bona idea negar el que s’ ha presenciat si no s’ ha pogut evitar que el nen o nena hi fossin presents, ja que aquesta actitud els deixa perplexos, confosos i afecta molt a la seva comprensió de la realitat, sobretot en edats baixes dels nens. No hem de negar mai les evidències davant d’ una criatura, si no l’ hem poguda protegir de saber-les. En aquest cas és molt millor ajudar-la a gestionar-les.

Això mateix cal fer quan es produeix la separació: és un fet que cal encarar i no fer veure que no ha passat res o que tot anirà millor a partir de llavors: els fills també tenen dret a passar el seu dol per la part de relació familiar a la que hauran de renunciar i és obligació dels dos pares facilitar aquesta elaboració del dol. Hi ha unes actituds parentals i dels familiars que faciliten aquest fet i altres que els dificulten.  Hi ha una sèrie derecomanacions importants per ambdós pares, donades aquestes característiques de les criatures i adolescents:

  • D’ entrada, cal tenir present que com més petita és una criatura, més queda exposada als efectes d’ una separació, que són, com a mínim, el dol que ha de passar pel canvi de situació dels seus pares. Sovint pensem que els més petits se n’ adonen menys i és a l’ inrevés: de l’ any als set anys de vida, és quan més se n’ adonaran i menys recursos tindran per expressar-hoLes criatures tarden almenys un any a passar aquest dol i necessiten de la col·laboració dels dos pares per ajudar-los i animar-los a expressar-lo. Concretament convé:

–         Animar les criatures  a expressar les emocions, el dolor o l’agressivitat o la por, per ajudar-les a transitar el dol. Els petits sovint mostren el dolor indirectament, amb simptomatologia molt específica de cada criatura: fòbies infantils, dolors abdominals o de cap, manca d’energia, plor sobtat i sense motiu, rabietes o augment de l’ agressivitat, alteracions de la gana o la son, etc… Hem d’ estar atents a aquests símptomes per saber relacionar-los amb el dol que estan passant.

–         Ajudar-los a entendre el que ha passat. Explicar-los la separació de manera simbòlica (com un conte), així com descriure l’ estat anímic dels pares, sense atribuir culpabilitats  dels fets que s’ expliquen a cap dels dos pares.

–         No fer-los sentir responsables de la separació i, explícitament, desculpabilitzar-los, ja que, al no estar establert el raonament lògic, les criatures s’atribueixen màgicament responsabilitats en la separació dels pares.

–         Escoltar-los i permetre les seves emocions encara que no siguin les que voldríem i fer que sentin que són legítimes. Estar atents als símptomes que mostren, anímics, somàtics, escolars, de socialització, de conducta i fer-los cas.

–         No mirar d’animar-los o distreure’ls perquè estiguin més contents, així com evitar compensar-los materialment o amb més activitats. Dir-los la veritat en la mesura que la puguin comprendre.

–         Evitar que els fills siguin qui consoli els pares en un moment molt delicat per ells, com el de separar-se. Actituds com no voler-se’n separar ni un moment o abocar-se a ells no són recomanables, així com tampoc dormir amb ells, encara que ho demanin, ja que els estem atribuint una funció de compensació per l’absència de la parella.

–         No introduir a la força ni sobtadament una nova parella dels pares, en cas que hi sigui. Anterior a  la reconstitució d’ una nova família, hi havia una família ja constituïda, amb els pares separats, que té una entitat pròpia que cal mantenir.

A banda del dol, el problema que més dificulta el procés d’ acceptació d’ una separació, és la no entesa dels pares entre ells i, sobretot, la discussió viva i desacreditadora l’ un de l’ altre davant la criatura. De vegades s’ utilitza inconscientment la criatura com a mitjà de comunicació entre uns pares que no s’entenen o no volen parlar-se o que utilitzen els fills com a element de discussió entre ells. Aquest fet és el causant dels divorcis o separacions que les criatures viuen traumàticament, que no són pas tots. Per tant, cal distingir entre parella que se separa  i família, que no se separa. I cal ser molt conscients que davant les criatures o respecte a elles sempre som família i hem de mantenir al marge el nostre criteri personal o les nostres emocions respecte a l’ ex. Sempre que pugui ser, cal que els dos pares els parlin a l’ ensems i amb un discurs compatible entre ells.

Alhora, l’ exclusió completa d’un dels pares, o síndrome d’ al·lienació parental, seria el rebuig de l’ altre pare portat a l’ extrem i cal fer els esforços necessaris perquè no es produeixi, donades les conseqüències negatives que té a llarg termini en les criatures.

Read more

Els contes infantils

Ja ha passat l’època en que els contes clàssics eren valorats. Avui es regala menys la Caputxeta Vermella, la Blancaneus, les 100.000 llegües de viatge submarí, …

S’ha titllat aquests contes de classistes i masclistes des de posicions de crítica social i d’inductors a la por i al sentiment de culpabilitat des de la perspectiva psicològica. Eren un model d’acord amb una altra època i, ja se sap: quan una porta vella la volem fer encaixar en una estructura nova, tot balla.

Per tant, en els darrers 30 anys, ha calgut un canvi de tipus de contes infantils i, consegüentment, hem tingut un buit en aquest nivell i una convivència entre contes molt diferents. D’una forma notòria, s’ha perdut més encara la tradició oral del conte i n’ha augmentat la seva difusió en vídeo o vídeo-joc. N’han sortit nous models, com el conte on es descriu què li passa a un nen en la seva vida quotidiana o el creixement d’una mongeta i que podríem anomenar contes realistes o científics. També ha augmentat el consum del conte que podríem qualificar de futurista o, directament, de voladura mental, com totes les importacions japoneses de la darrera dècada, on el costum és la negació de la realitat (de la gravetat de la Terra o del dany físic) per part d éssers amb supercapacitats.

Des del meu punt de vista tots aquests nous models neguen l’essència del conte i per tant, produeixen contes de baixa qualitat, característica que, en canvi, no trobem en els contes clàssics. Un bon conte no mor mai, encara que sigui del passat, i agrada tant a petits com a grans. Un conte ha de ser abstracte, imaginatiu, figuratiu, conceptual i poètic. Llavors té màgia i aconsegueix  sorprendre si tenim la humilitat de no pensar que ho sabem tot o que la realitat és l’únic que compta.

Un conte també ha de ser un model referit a una realitat quan és simbolista, preventiu i intuïtiu i no una simple successió fotogràfica. Ha de fer de pont entre la realitat raonable de conceptes precisos i els mites fantàstics. Ens hem desprès del llenguatge de les narracions mítiques com a eina de comprensió del món (per comprendre l’origen del blat o del sol i de la lluna, p. Ex.) i, per contra, fabriquem supramóns paral·lels desconnectats de la quotidianitat i de les experiències dels avantpassats. Al treure l’encant de la narració del conte el condemnem a ser trist entreteniment pels més petits.

Un conte ha de ser creatiu i transmissor de doctrines àmplies, com ara del dret a la llibertat. L’objectiu és que faci la persona flexible, profunda de sentiments, capaç de lliurar-se de pressions socials o dels altres i del sentit del ridícul o del fracàs. És per això que als contes hi calen personatges desvalguts, conscients de les seves limitacions, insegurs o inconformistes com a models que saben transcendir aquestes característiques. Per això hauríem de fullejar mínimament un conte o informar-nos d’un  video infantil abans de decidir regalar-lo a un petit, enlloc de triar-lo pel color de les il·lustracions o per si correspon a una edat i prou.

Finalment, el conte té un component relacional, que vincula l’experiència de dues o més persones. Sinó no s’entén com és que els nens demanen que els expliquem contes que tenen suport gràfic. És perquè no són comprensibles per ells mateixos? És per que no són per la seva edat? Jo penso que els nens i les nenes demanen que l’adult hi posi la màgia, com han fet pares i mares, padrins i padrines, tiets i tietes, professors i professores i tants d’altres atrevint-se a omplir el buit, inventant contes nous especialment basats en la seva pròpia experiència o en la d’avantpassats. No hi ha res com una bona anècdota explicada amb la gràcia d’un conte, amb la “gramàtica de la fantasia” que va batejar Gianni Rodari . No li hem de tenir por a la fantasia: per un nen o nena fa més planer l’enfrontament a un obstacle que pugui estar vivint; allò difícil cara a cara es fa més fàcil en la imaginació.

George Steiner diu que si una criatura queda buida de textos (o de pintures o de música,…) patirà una mort prematura del cor i la imaginació. També explica que la tradició jueva sosté que Déu va crear l’home per sentir-lo explicar contes.

Pilar Arbòs Aixalà
Psicologia i Psicoteràpia Igualada

Read more