Blog

Ens estem separant

Has dit això darrerament?

T’ ha dit això darrerament algú proper, de la teva família o d’ entre les teves amistats?

Saps d’algun conegut a qui li passa o a qui li han explicat que a algú li està passant?

La resposta, gairebé segur que serà afirmativa.

Potser ja fa dècades  que els conflictes entre les parelles no sortien pràcticament mai a la llum pública i no se separaven si no era estrictament necessari, per un tema de prejudici social. Actualment, en canvi, els conflictes de parella de vegades són tema de conversa en la família o entre les amistats, fins i tot quan la parella no ho ha manifestat a aquests tercers.

És molt difícil saber respondre a perquè les parelles se separen o es divorcien més actualment o  perquè ho fan al cap de tant poc temps de convivència . Són moltes les causes que feien, i encara fan, que s’ esperés massa a acabar una relació tòxica o ja esgotada, així com n’ hi ha moltes que fan que les parelles no sempre es donin una segona o tercera oportunitat quan hi ha una bona compatibilitat. Fer un recull de totes aquestes causes tampoc és l’objectiu d’ escriure aquest article. Només resumiré aquestes causes en tres de molt genèriques:

  • Dins de la parella es crea un univers compartit on vivim els nostre millors desitjos i somnis i també on desenvolupem els nostres més grans temors i malsons. Per tant, és un univers restringit als altres.
  • No tenim la clau per entrar  com a tercers en aquest univers i, encara que ens la donin (com a familiars, amics o terapeutes), no hi podem entrar més enllà del que els protagonistes d’ aquest univers vulguin. Sempre i quan, no hi hagi maltractament físic o psicològic, cas en el que el problema de la parella passa a ser un problema social com qualsevol altre problema d’ abús, de falta o delicte. Per tant, ens podem estalviar els consells i les recriminacions (“jo ja t’ ho deia que passaria això!”) i restringir-nos a escoltar i entendre el que ens expliquen i, si no ens veiem capaços de manejar-ho o no volem haver de gestionar-ho, remetre a la parella a un servei especialitzat, un terapeuta o un centre de mediació com el que tenim a nivell municipal i també a nivell judicial  a Igualada.
  • L’ acoblament entre dues persones per formar una parella i un projecte en comú sòlid i sostenir la creació d’ una família és una tasca complexa i que requereix esforç per totes dues parts i molt treball emocional, especialment d’ aspectes com el diàleg constructiu i l’ autocontrol. Si en el passat s’ havia minimitzat aquesta dificultat donant-li molta importància al ritual de casament i molta menys al que sentien els cònjuges,  avui minimitzem els problemes creien que tenim molt en compte els nostres sentiments al formar parella i que això ja serà suficient perquè l’ acoblament és produeixi de forma espontània. És molt fàcil caure en l’ error de pensar que l’ altre segur que veu les coses i les pensa com un mateix, o que els problemes, com que els reconeixem, ja canviaran o bé que ja se solucionaran a l’ anar a viure junts o amb el naixement d’ un fill o quan tinguem un treball estable.

Davant d’ aquesta multicausalitat de dificultats per seguir mantenint la parella, ens cal entendre que aconseguir-ho és una empresa difícil, però evidentment no impossible i molt desitjable, ja que tenir parella és un dels pocs elements que incideixen clarament en el grau de felicitat i adaptació a l’ entorn de les persones, especialment en els homes. Ens cal tenir la seguretat que els conflictes entre la parella hi són i hi seguiran essent, en forma d’ obstacles que la debilitaran si no se superen, però que l’ enfortiran si s’enfronten.

Hi ha almenys cinc conflictes que quasi totes les parelles passaran:

  • El del desenamorament. Enamorar-se haurà servit per apropar les dues persones i no permetre el seu instint individualista, però, un cop aquesta funció adaptativa no tingui sentit, cap als dos anys de la relació, es perdrà l’ enamorament intens del principi. Si tot va bé, la parella ja haurà creat vincle. Això fa que algunes parelles quasi no notin els efectes del desenamorament i altres decideixin acabar la relació.
  • El del compromís, que ha de servir perquè la parella organitzi el seu projecte en comú. El compromís és de tot o res. Si hi ha graus de compromís, podem pensar que no hi és i que en qualsevol revés de la vida això s’ evidenciarà. Equival a mirar els dos en la mateixa direcció.
  • El del naixement del primer fill i, per tant, tenir prou continent com per mirar a un tercer i cuidar-lo sense deixar de cuidar la relació. És evident que aquest conflicte acaba moltes vegades amb relacions força llargues i aparentment sòlides. Cada fill, torna a posar a prova la solidesa de la parella. Si la parella no té fills o no planeja tenir-ne, el conflicte es trobaria en el que hagin  decidit que serà el seu projecte en comú: constituir una empresa, viatjar, aprendre junts,…A l’ iniciar el projecte, és molt probable que apareguin desavinences.
  • En qualsevol vivència de dol o pèrdua que es doni en la relació: canvis de casa o localitat on viure, la mort dels pares o la d’ un fill, un acomiadament o atur mal gestionat, el fracàs en una autoempresa, una infidelitat o el sentiment de traïció d’ un tercer,… Es reactiven els conflictes personals de cada membre de la parella i es projecten en l’ altre.
  • El del niu buit. Els fills s’ independitzen i la parella es retroba. De vegades la parella no s’ ha cuidat mentre cuidava els fills i es retroba sense molt a dir-se i l’altre es sentit com un estrany.  Altres vegades, la parella té molta embranzida per expandir-se i trobar nous objectius comuns. A tot això s’ hi poden unir les dificultats associades a la menopausa en les dones, l’ adonar-se que ens fem grans o la jubilació, massa sovint anticipada, com elements d’ estrès.

El meu objectiu en escriure sobre aquest tema és respondre  a l’ enigma de perquè hi ha tantes separacions al nostre voltant o a casa nostra i que entenguem que l’ estrany és que encara no n’ hi hagin més, donades totes les variables que les poden propiciar i la complexitat de la gestió personal i social de la nostra societat actual i del moment que vivim. Com més exigències personals, de parella, educacionals cap als fills i laborals tenim, més difícil és aconseguir fortificar la parella.

Respecte a la família que queda darrera, aquest és un altre tema i molt important.

Pilar Arbòs Aixalà
Psicologia i Psicoteràpia Igualada

No Comments Yet


Leave a Comment

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *