Blog

SOL I LLUNA.

CAM02995

CAM02997 UN CONTE INFANTIL SOBRE LA RELACIÓ ENTRE HOMES I DONES

El conte de Sol i LLuna, d’ Enric Larrueza i il·lustrat fabulosament per Mercè Capdevila, em va agradar per nens ben petits. Es ben sabut que la relació igualitària i respectuosa entre homes i dones s’ aprèn ja des de quan som esponges i els adults ens fan modelatge de com hem de tractar-nos. Aquest conte parla més de les diferències entre homes i dones, de la seva idiosincràsia, que d’ un bon model igualitari. Però, al final, una cosa porta a l’ altra: quan som tractats com ens agrada, ens sentim més respectats. La psicologia diferencial i de gènere se,n pot nutrir.

El conte, resumit i readaptat per mi mateixa, diu així:

“Sol s’ aixecava cada matí content, vermell, roent, a il·luminar cels i terra, a iniciar una dura jornada laboral on suaria de valent i on miraria de ser un rellotge. Se sentia orgullós de la feina que feia, content de veure com n’ era de necessari, de resplendent. No hi cabia a la pell
d’ orgull i se sentia pagat d’ ell mateix i de la seva imprescindible tasca. Cada nit anava a dormir satisfet i pensant que, pobra, la terra, havia d’ esperar unes hores a tornar a tenir la seva presència.

Un matí, va veure lluny un cos celest tant gran com ell, blanc, gros a la ratlla de la muntanya. Va ser un instant. Es va quedar meravellat. Havia vist lluna i la va trobar molt, molt maca. Com podia ser que no l’ hagués vist fins ara? Quin camí feia? Quan la tornaria a veure. L’ endemà va mirar molt però no la va veure i es va preparar pel proper dia: quina camisa es posaria, quin gest li dedicaria, que li diria,.. Estava frisós.
L’ endemà va ploure. Durant quinze dies va va tronar i llampegar i sol estava de mal humor. No podia treballar i ser útil. Quasi no es veia els dies de tempesta. I no podia veure a Lluna. Va reflexionar: semblava que la gent seguia movent-se encara que plogués. Semblava que els nens i nenes reien trepitjant bassals. Es va fixar en el moment en que es ponia, sense pena ni gloria. Tothom, persones, animals i plantes, semblava satisfet de poder anar a jóc i relaxar-se. No devia estar tant malament la nit!
Per fi va tornar a lluir i, encara amb tot moll, va sortir rabent a veure si veia lluna. La va veure i va quasi xisclar, amb el braç ben aixecat, una salutació. Lluna es va amagar tot seguit. Es va quedar perplex. Era la seva companya de viatge però no feia el seu camí i no mostrava interès per ell. Això li semblava estrany. Tant, que va disposar-se a fer el que fa la gent llesta quan no entén alguna cosa: llegir. Es va llegir el llibre sencer de l’ Univers. Va entendre que eren diferents amb la lluna, molt diferents. Però no va saber perquè ella semblava que el defugia.
Va pensar que ella no tenia temps de veure la seva brillantor i la seva bona planta. L’ havia
d’ impressionar. Semblava tant fràgil, Lluna! I es va proposar fer-ho. Per si no tenia temps de veure’l va començar a sortir cada dia més d’ hora: a les set, a les sis, a les cinc, a les quatre, a les tres,.. Llavors va sentir que el gall i d’altres protestaven per la seva deshora. Però lluna s’ a magava només veure’l com sempre. Com gosava fer-li aquest desaire! A ell tothom el valorava!

Va haver de resignar-se rendit a la realitat. Li va caler l’ ajuda de Temps, grans quantitats de temps per acceptar i entendre el que podia estar passant. Un dia, anys i anys desprès de saber de l’ existència de lluna, hi va caure. De quatre potes! El que li passava a Lluna és que quedava enlluernada per la seva brillantor. L’ atabalava amb els seus crits. Lluna era tranquil·la i serena i ell, ell, s’ havia mirat molt el seu melic.

L’ endemà va sortir com sempre per l’ horitzó de l’ esquerra, però aquest cop va sortir tènue, relaxat, lent i prudent com un savi, brillant com és el sol però amb veu suau. Lluna, a l’ horitzó de la dreta se’ l va quedar mirant i li va picar l’ ullet. Sol va fer un somriure radiant i discret i es va delir contemplant-la. Lluna no marxava. No va marxar mai més a la matinada i sol es va fer pregar per sortir cada dia. I la terra és va omplir llargues estones de clarobscurs i penombres, d’ albades i capvespres llargs i deliciosos”

Us ha agradat? Us ha fet pensar en algú Sol i Lluna? Us ha fet pensar en vosaltres? En el vostre passat, potser? Quin Sol i quina Lluna som? Us pico l’ ullet perquè em feu arribar els vostres comentaris.

No Comments Yet


Leave a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *