Blog

LA NOSTRA MENT

Sovint, quan li dic a qualsevol que sóc psicòloga em comenta que deu ser complicat  “això de treballar amb la ment”. La sorpresa és evident quan jo dic que els psicòlegs no treballem exactament “amb la ment”.

Suposo que això passa perquè identifiquem la nostra psicologia amb el nostre cervell, quan, de fet, la psicologia és un complex entramat entre ment, cor i entranyes i els seus equivalents psicològics: la nostra forma d’actuar, de sentir, de reaccionar i, es clar, també de pensar. Els nostres pensaments són reflex de com vivim, tot i que, alhora, marquen les nostres actuacions.

Estem acostumats a un estil de programes de televisió i de revistes divulgadores que enfoquen la psicologia com si es tractés d’una mena de poder mental que, qui el té, se’n surt millor a la vida. Hi ha qui diu sense vergonya que té “molta psicologia”, com volent dir que té molt d’aquest poder, a mig camí entre la força de voluntat i la intuïció o el sentit comú. De fet, psicologia no és un terme quantitatiu, de manera que no se’n pot tenir molta ni poca.

Essent primmirats, la psicologia ni tan sols es té, sinó que s’és. No és gens el·litista: la som tots els humans i fins i tot els animals. És un nom genèric per definir el que els grecs antics creien que era l’ànima, la vida o l’alè essencial. Dins d’aquest concepte hi trobem l’ingeni, la voluntat, el desig, l’instint, la intel·ligència, la espiritualitat, els sentiments,… I un llarg etcètera.

Igualment, la psicologia tampoc és cap creença o religió. Pot semblar estrany el que he escrit, però s’entendrà millor recordant quantes vegades hem dit o hem sentit que “jo crec en la psicologia” o bé que “jo no hi crec”. Talment com si es tractés d’un misteri que potser existeix o potser no. Em sembla que ningú dubta que la intel·ligència o el desig o les emocions, p. Ex., són una realitat ben quotidiana. Com també ho són, desgraciadament, els trastorns alimentaris, l’estrès o la depressió. Torno a repetir que la psicologia la som.

Quan una ciència estudia fenòmens subtils i delicats acostuma a passar el que ha passat amb la psicologia. Uns, per voler materialitzar en excés, l’han reduït a la ment. Així produeix menys temor. D’altres, per voler fer-la objectiva, l’han abstret del propi cos, convertint-la en un ens que espanta a qualsevol. D’aquesta manera, la psicologia ha passat de ser patrimoni personal de cadascú a pertànyer a un conjunt d’especialistes que estudien coses complexes que no entén ningú més que ells. En definitiva, la psicologia s’ha volgut apartar de la medicina a través de la psiquiatria o de la filosofia.

El cert és que el cos és la casa de la psicologia; és la seu de les emocions, és el terra de la intel·ligència i és en ell mateix el nostre caràcter. Sabem que el cos i la ment són indivisibles, però, sostenint que la psicologia abasta més enllà de la ment, dividir aspectes corporals d’aspectes psicològics és una aberració.

Aquest és el motiu pel qual trobem psicòlegs al terreny de la medicina, bàsicament, perquè quan la nostra psique (l’ànima dels grecs) emmalalteix, també ho fa el nostre cos i a l’inrevés.

No cal esperar a estar malalts per fer-nos una revisió psicològica, ja que la prevenció és molt millor que la curació. Estalvia molts maldecaps i, perquè no, també molts diners.

Tots i totes som psicologia i, per tant, susceptibles d’un descens en la salut psicològica o d’una minva en l’estat de felicitat. No té massa importància el perquè això passa. N’hi ha prou amb recordar que pot passar i que es pot prevenir avaluant el nostre estat psicològic periòdicament. El psicòleg no és, per tant, un complicat “metge del cap” sinó un metge del C.A.P. que entén de totes aquelles grandeses o petiteses que vivim diàriament.

Read more

LA IMPORTÀNCIA DE COM SER PER SOBRE DEL QUÈ

La família és un sistema on els seus membres fonen recursos i necessitats. Qualsevol canvi afecta a tot el sistema . Com a sistema viu, en moviment, la convivència familiar suposa un equilibri molt fràgil entre els interessos i recursos dels seus membres. Això marca el clima familiar.

Es fa més difícil com més complexa és la família, com més membres vulnerables conté (nens, adolescents, gent gran, persones en dificultats), com més adverses són les circumstàncies,…

Ningú és expert i tots  som aprenents en la nostra pròpia família.

I, com que es tracta d’ aprendre, fer canvis adaptatius i alhora, mantenir el “vaixell” familiar estable, els millors canvis són els més senzills, subtils i de sentit comú. Generalment, no fem massa canvis en el nostre funcionament si no apareixen conflictes o dificultats. El nostre cervell tendeix a comprometre’s amb les seves creences i valors i el timó familiar també.

Però, sovint, quan apareix algun conflicte i ens adonem que cal fer un viratge, pensem en canvis dràstics, difícils d’ aconseguir, agosarats, impossibles per massa costosos a diferents nivells. Per exemple, pot passar que una família s’ adoni que els pares treballen molt, van estressats i els fills tenen poc contacte amb ells. Si aquesta família consulta un terapeuta familiar i arriba a la conclusió que cal fer un canvi, tots plegats ens podem donar per satisfets, ja que realment és el que convé, que hi hagi consciència de la necessitat de canvi. Sovint, en aquest punt, la família pensa en què pot fer i les idees són costoses, poc adaptatives o poc ecològiques, sostenibles en el temps (“ I si canvio de feina? I si anem de vacances a Disneyworld, que els nens sempre ho demanen? i si els porto jo cada dia al parc, enlloc de fer tantes extraescolars?)

Són bones solucions però no sempre possibles. Pot passar que acabem decidint no fer res o que els canvis iniciats s’ esvaeixin amb el temps i guanyin les inèrcies del passat. O que estiguem molt bé de vacances i  tot sigui igual al tornar,… o que els fills i filles es quedin sense anar al parc ni fer extraescolars.

Els millors canvis, els més radicals i fàcils de mantenir, es basen en el com. Com fer les coses les canvia completament i és una forma de convidar a fer-ne d’ altres de més saludables. No és el mateix rentar els plats gaudint del contacte de l’ aigua, de l’ aroma del sabó, del soroll de la vaixella, de la música o el silenci,… que rentar-los pensant en que encara en queden molts, o que cal deixar-los perfectes i que no m’hi estic fixant prou. Quan a la família tenim persones gran o petits, sabem que a ells els cal calma, temps i una actitud tranquil·la. El gran canvi és el d’ actitud.

Decidir amb quina actitud començo el dia, em marca com serà el dia. Decidir amb quina actitud ens relacionem com a família marca el clima de la família, la forma de relacionar-nos. No fan el mateix dues famílies que porten els fills al mateix parc, encara que aparentment facin les mateixes coses. En les dues no hi ha el mateix nivell d’ empatia, d’ atenció, d’ independència i creativitat, d’ actitud conciliadora davant els conflictes,… Els indicadors d’ habilitats de tipus emocional són els que ens marquem nosaltres voluntàriament i decideixen com seran les nostres vivències i reaccions.

Sovint, les indicacions que donem els terapeutes de família són les de petits  grans canvis. Canvis en la manera de fer les mateixes coses, que són les que ens costen de canviar. Canvis estratègics, sostenibles en el temps i amb els que, sorprenentment, descobrim que fem menys del que fèiem abans d’ introduir-los, ja que sovint alliberen d’una càrrega de creences irracionals del que és necessari fer perquè la família no s’ enfonsi, oblidant que si ens deixem anar i no oposem resistència, l’ aigua tendeix a permetre que surem. És difícil no oposar resistència i no voler que el vaixell vagi de totes, totes cap a port, però es pot provar i els efectes beneficiosos de provar-ho es noten ben aviat.

Quan torna a haver-hi una baralla entre germans a casa, entre pares i fills, una situació que no millora i ens sentim frustrats, una situació que s’ encalla per molt que intentem desencallar-la, podem provar de respirar i fer-la d’ una altra manera: més poc a poc, més ràpidament, xiulant o cantant, exagerant-la,… Si més no, canviarem el nostre estat d’ànim i el nivell de consciència del que ens està passant.. I això només és ja una gran influència en el clima familiar.

Read more

INTEL·LIGENCIA EMOCIONAL

Si considerem la Intel·ligència com la capacitat de resoldre problemes o dificultats, o sigui, d’un mode més aplicat que teòric, el concepte “Intel·ligència emocional” té un sentit encara més exacte que el d’intel·ligència global clàssic, ja que el primer concepte ens assegura molt millor la resolució de les nostres dificultats quotidianes i, a més a més, ens ajuda a utilitzar tot el nostre potencial intel·lectual latent.

Es ben sabut que quan no tenim cura la nostra vida emocional, els conflictes interns que aquest fet ens crea interfereixen directament en el nostre rendiment intel·lectual: se succeeixen els oblits, els bloqueigs, el quedar-se “en blanc” respecte a temes que dominem perfectament en una situació de serenitat emocional,… Quan la nostra intel·ligència emocional és restringida, la nostra intel·ligència global no es mostra en tot el que podria fer-ho.

Recordem que el cervell emocional és, filogenèticament, més antic que el cervell cortical o de les funcions més avançades i, tot i que algunes de les seves informacions ja no ens són necessàries per la supervivència, d’altres són imprescindibles per prendre decisions amb seguretat i possibilitar el desenvolupament de les capacitats intel·lectuals superiors.

Al contrari que la intel·ligència clàssica, més associada al concepte d’ innat, la de tipus emocional pot ampliar-se força al llarg de la nostra vida, a través, sobretot, dels recursos lligats a la consciència, els quals tendeixen a augmentar amb els anys i amb els trets de maduresa personal. Aquesta dada és una suggerència  optimista a tota persona que descobreixi que la seva vessant emocional està poc treballada, descuidada o envaïda per prejudicis i prohibicions, com li passa a moltes persones que descobreixen les seves limitacions davant successos als que s’han d’enfrontar, tant en la vida de cada dia com en els moments més excepcionals.

Moltes persones es limiten a cobrir amb una màscara aquestes deficiències i a seguir endavant. D’altres, aprofiten aquestes situacions, que podríem anomenar de crisis, per observar, aprendre, tant recursos nous com lliçons de l’experiència,  i créixer emocionalment.

Això ens dóna una primera dada important sobre aquest tipus d’intel·ligència: el primer pas per ampliar-la és reconèixer, autoavaluant-nos, el seu grau i les seves limitacions. Si no sabem on ens trobem, sense autoenganys, no podrem millorar en cap direcció.

Com la intel·ligència clàssica, la intel·ligència emocional és un repertori variat de recursos i dons. De la mateixa manera que hi ha persones més capaces a nivell espacial, verbal o matemàtic, també dominem de manera diferent habilitats com l’autocontrol, l’empatia, la capacitat d’expressió o bé la generositat. Tant important com reconèixer les nostres limitacions és saber quines són les nostres virtuts a nivell emocional.

De la mateixa manera que la intel·ligència global és una mitjana entre les diferents intel·ligències específiques, pot passar que hi hagi una persona amb una habilitat excepcional i amb deficiències també importants per ella mateixa en d’altres aspectes emocionals. Per tant, sempre  hi haurà algun aspecte en el que sobresortim i des del que  començar a treballar l’ampliació de recursos emocionals.Localitzar els nostres recursos més avançats és el segon pas.

El tercer pas consisteix en saber on volem arribar, d’una manera realista. Moltes vegades, nosaltres no podem escollir aquest punt, sinó que les circumstàncies de la vida ens imposen on hem d’arribar (cal ser més serè quan les conductes agressives ens allunyen dels que més estimem; necessitem connectar emocionalment amb nosaltres si ens estem acomiadant d’una persona estimada que s’està morint; convé preparar-se per ser pares).

Segons el moment de la vida, necessitarem treballar alguna de les moltes habilitats emocionals. Però un cop sabem on volem arribar, cal saber a través de qui i com. Un bon sistema consistiria en començar una teràpia amb un terapeuta expert en temes emocionals, que ens transmeti tècniques d’obertura a créixer en aquest nivell. Un altre sistema compatible seria el de créixer en la vida quotidiana, reconeixent en les persones properes aquelles que posseeixen els dons i habilitats que necessitem incorporar al nostre repertori, per aprendre com ho fan i com podem fer-ho nosaltres segons el seu model.

El cursos intensius  i puntuals són un bon sistema d’inici d’aquest apassionant treball de desenvolupar la part emocional de cadascú, combinant la guia terapèutica i l’aprenentatge de tècniques amb l’exploració d’un mateix i de l’entorn  de cadascú per continuar l’aprenentatge des de l’endemà mateix d’acabar el curs.

Recordem que mai és massa tard per aprendre, especialment si pensem que mai és massa tard per fruir dels meravellosos beneficis d’una vida més en pau amb un mateix, menys angoixada, més creativa i, en definitiva, més feliç.

Quan notem que reconectem amb la nostra emoció, amb el seu fluir i la seva magnífica força i espontaneïtat, recuperem el plaer i la felicitat que això suposa valen els esforços i entrebancs que pugui suposar assolir aquest objectiu.

Read more

L’enfocament de les emocions

Les emocions són la base dels sentiments, allò que ens permet definir el nostre estat d’ànim. Per tant, conèixer i comprendre les nostres emocions equival a viure millor els nostres sentiments. D’alguna manera, ens avancem a ells i podem rebre’ls amb els braços una mica més oberts, encara que no sempre siguin del nostre gust, si seguim la petja de les nostres emocions.

Això, tots i totes ho hem experimentat alguna vegada, no és tant senzill. Les emocions són borroses, difícilment definibles amb paraules. Són, en una paraula, corporals i, per tant, només escoltant el cos, arribarem al seu significat subliminal, misteriós per la ment intel·lectual.

Per si fos poc, hem heretat un conjunt de sistemes tradicionals per conèixer les emocions basats únicament en les armes de l’intel·lecte: la raó, la lògica i la síntesi teòrica com a manera d’entendre-les.

Des de la psicologia més actual, és proposa altres formes de contacte amb les emocions més enllà de la síntesi teòrica. Ens cal conèixer a nivell visceral, vivenciat i ens cal poder organitzar les nostres sensacions corporals per integrar-les i entendre’ns, també, a nivell de la ment.

La tècnica de l’enfocament de les emocions respecta aquesta integració necessària entre cos i ment, entre el cervell de les paraules (cervell esquerre) i el de les sensacions emocionals (cervell dret).

Aquesta tècnica proposa un conjunt de passos, sis en total, amb aquest objectiu. Defensa que cal que reaprenguem coses senzilles i naturals com la respiració abdominal o la presa de contacte amb el cos, de la manera més clara possible, sense simplificar la qualitat d’aquests actes. Qui hagi practicat mai ioga  o relaxació, entendrà molt bé que cal introduir-se en aquests temes des d’una tècnica abans de sentir-se còmodes en el treball amb el cos.

L’ enfocament de les emocions és un procés, és un cicle sencer des de la preparació de la situació fins a l’arribada a l’objectiu (el contacte cinestèsic amb les emocions), passant per la fase d’escolta i la de diàleg amb un mateix. És una tècnica cosina-germana de la meditació i, sens dubte, indueix a la relaxació. També és una bona inductora de la creativitat. De fet, aquest cicle que he descrit també és el cicle creatiu, des de la preparació de la situació fins a l’obtenció del fruit esperat, passant per una etapa de silenci o buit creatiu i per una d’expressió amb qualsevol mitjà artístic. L’enfocament de les emocions i la creativitat poden portar ambdues associades una certa inquietud, com quan veiem algú que ens sona d’alguna cosa i no sabem de què: ens quedem quiets escoltant els missatges del cos, amb una certa pressa visceral per trobar qui i on. Després, quan ho trobem, ens sentim alleugerits, relaxats. I probablement podem passar a fer una altra cosa. Per això també, la tècnica de l’enfocament de les emocions és desbloquejadora: cal treballar aquelles emocions que han quedat atrapades dins perquè en succeeixin d’altres, sinó ens estanquem creativament o vitalment.

Alhora, aquesta tècnica és extraordinàriament respectuosa amb el ritme o el tempus de qui la pràctica. Consisteix en un treball interior i la seva expressió externa és poc rellevant. De manera que podem exposar als quatre vents les nostres troballes o la nostra creativitat o bé podem continuar mantenint el misteri cara als altres, com aquell que pinta per ell o ella mateix, sense voler massa ressò.

Pilar Arbòs Aixalà
Psicologia i Psicoteràpia Igualada

Read more