Blog

Enamorar-nos…

 

 

Com tot fenomen natural, té una funció adaptativa. Mirar de comprendre-la és perfectament compatible amb els aspectes romàntics, innegables, d’ aquest fet.

 

Dit això, anem a disseccionar el fenomen transcendent i misteriós de l’ enamorament per comprendre millor el seu sentit.           D’ entrada, el considerarem un fenomen inconscient, sovint cec per la consciència i molt potent a nivell energètic i motivador.

 

Alhora, prou que ens assabentem del què ens està passant. Som conscients que veiem l’ altre en clau positiva, però som inconscients del fet que, poc o molt, l’ estem idealitzant. La persona ens sembla posseïdora de totes les gràcies que li atribuïm i aquestes ens semblen objectives i inqüestionables. Per això, situarem l’ enamorament entre els fenòmens projectius, en clara projecció positiva. Quan projectem aspectes de nosaltres que ens són incòmodes o clarament inacceptables, parlem de projecció negativa, inconscient, ocasionadora de dificultats de relació i malentesos, ben bé com la positiva. Sabem que la projecció és defensiva, un mecanisme de defensa. De què ens defensem quan ens enamorem?

 

Coneixem com de motivador n’ és l’ enamorament. Ens altera la percepció i els nivells bioquímics, la gana o la son. Funciona ben bé com un fenomen addictiu, amb aspectes obsessius en més o menys mesura. Ens pot fer cercar la companyia de la persona estimada o desitjada fins i tot en situacions en que veiem que clarament no ens convé, actuant a mercè d’ un dictamen superior a la nostra força de voluntat. De què ens defensem amb tanta força?

 

Sabem que sempre projectem el que ens resulta inadmissible, tant en censura d’ aspectes negatius com de positius nostres. Ens defensem del que ens incomoda. Però el que ens incomoda també ens atrau, de vegades en forma d’ enamorament. Podem tenir un valor o un do no admès, sigui per baixa autoestima, per prejudicis socials o familiars, per falta de coneixent d’ un mateix, per falta de permís en el sistema familiar o social,…Allò que no podem emparar en la nostra consciència en queda fora, produint un fort fenomen d’ atracció psicològica, bioquímica i també pot ser percebuda des de l’ esfera espiritual.

 

No som capaços de deixar de mirar cap al que és nostre en l’ altre, cap al que el nostre interior reconeix com a propi, mentre que la nostra consciència no ho fa. La necessitat d’ integrar aquest aspecte projectat és el que explica l’ atracció irracional cap a qui li hem atribuït els “nostres” atributs projectats. Alhora, ens defensem d’ aquesta integració. La contradicció ens fa grans i complexos.

 

L’ enamorament és més potent i intens com més difícil és l’ aproximació entre dues persones. On és més intens i romàntic és en els amors platònics, els que entenem que són quasi impossibles donades les dificultats que hi posa l ‘entorn o les circumstàncies. Caldria menys enamorament, menys defensa en forma de consciència alterada, de ball de serotonina i endorfines, d’ ansietat i desig de veure l’ altre, com més accessible i proper és, com més possibilitats hi ha de conèixer-nos, desmitificar-nos i acoblar-nos com a parella. Finalment, d’ entendre’ns quan a valors i propòsits vitals i comprometre’ns. Aquest procés requereix un esforç per les dues parts i del resultat d’ aquest treball en podem dir estimació, amor i no requereix forçosament d’ enamorament previ.

 

Cada fenomen té la seva importància adaptativa, però convé no confondre l’ enamorament amb l’ amor,

l’ atracció amb la relació de parella. Els dos poden ser mutus, però només el primer ens pot portar a prendre un dany psicològic. L’ amor és balsàmic, fins i tot si no és correspost, perquè incorpora l’ aspecte d’ amor propi. Convé que siguem crítics amb les nostres intencions si ens enamorem d’una persona immadura o abusiva envers nosaltres. Podem desenvolupar una actitud addictiva cap a aquella persona poc sostenible o difícil de comprendre pel nostre entorn, per la nostra xarxa social o familiar, que fins i tot, podem sacrificar en la necessitat de seguir a la persona. Si ens trobem en aquesta situació, cal sempre cercar l’ ajuda psicològica, ja que és molt difícil trencar la dinàmica d’ addicció a “estimar massa” sense ajuda externa,.

 

Per tant, l’ enamorament no determina la conveniència d’ una relació, ni l’ obliga. Només expressa una coincidència entre dues persones d’ un o més aspectes vitals, almenys per part d’ una d’ elles. A nivell romàntic es concep com una predestinació i això porta a moltes situacions dramàtiques, de forma més visible en el col·lectiu femení.

El “mal d’ amors” és ancestral, però al segle XXI tenim prou eines de comprensió i treball per poder erradicar-lo a molts nivells, entre ells el psicològic.

 

És legítim i necessari voler seguir la petja de l’ enamorament. La prudència mai hauria de ser superior a la curiositat preventivament. De vegades ens porta a treballar aspectes edípics oblidats i podem, a través de la persona de qui ens enamorem, millorar la relació amb el pare o amb la mare. De vegades ens pot portar a integrar un aspecte nostre, com el de l’ homosexualitat o el del compromís en la parella, o una actitud comunicativa o d’ un tret de caràcter envers als altres.

L’ enamorament pren importància adaptativa quan l’ entenem en clau de desenvolupament personal. Així entenem el seu misteri, la seva grandesa, l’ atracció o l’ evitació que ens mena. Ens enamorem des de l’ ànima, i l’ ànima sap el que necessita. Qui ho determina o limita, som nosaltres, des de la consciència i la comprensió.

 

Pilar Arbós

 

Read more

Diligentes i vivaços. Sensats i sentides

La capacitat d’ adaptació és evolutiva i alhora demostra un tipus de saviesa, producte de la intel.ligència emocional. Posicionar-nos rigidament en un criteri és una necessitat de la ment, que busca certeses, seguretats, identitat. Això ens fa menys àgils i actius, ens enroca, en un entorn sempre canviant i mòbil. Sentir l’ empenta interior és adaptatiu, el moviment segons la nostra immensa necessitat i no tant segons la de la nostra petita ment.

Sensates i sentides. Amb intel.ligència emocional. Les escales hi són per pujar-les i baixar-les i no és millor un fet que l’ altre. Diligents, amb la ment serena, amb fe, ens dirigim cap on ens mena l’ interior. Oblidem prejudicis i visquem el balanceig creatiu que es mou dins nostre..

Read more

SOL I LLUNA.

CAM02995

CAM02997 UN CONTE INFANTIL SOBRE LA RELACIÓ ENTRE HOMES I DONES

El conte de Sol i LLuna, d’ Enric Larrueza i il·lustrat fabulosament per Mercè Capdevila, em va agradar per nens ben petits. Es ben sabut que la relació igualitària i respectuosa entre homes i dones s’ aprèn ja des de quan som esponges i els adults ens fan modelatge de com hem de tractar-nos. Aquest conte parla més de les diferències entre homes i dones, de la seva idiosincràsia, que d’ un bon model igualitari. Però, al final, una cosa porta a l’ altra: quan som tractats com ens agrada, ens sentim més respectats. La psicologia diferencial i de gènere se,n pot nutrir.

El conte, resumit i readaptat per mi mateixa, diu així:

“Sol s’ aixecava cada matí content, vermell, roent, a il·luminar cels i terra, a iniciar una dura jornada laboral on suaria de valent i on miraria de ser un rellotge. Se sentia orgullós de la feina que feia, content de veure com n’ era de necessari, de resplendent. No hi cabia a la pell
d’ orgull i se sentia pagat d’ ell mateix i de la seva imprescindible tasca. Cada nit anava a dormir satisfet i pensant que, pobra, la terra, havia d’ esperar unes hores a tornar a tenir la seva presència.

Un matí, va veure lluny un cos celest tant gran com ell, blanc, gros a la ratlla de la muntanya. Va ser un instant. Es va quedar meravellat. Havia vist lluna i la va trobar molt, molt maca. Com podia ser que no l’ hagués vist fins ara? Quin camí feia? Quan la tornaria a veure. L’ endemà va mirar molt però no la va veure i es va preparar pel proper dia: quina camisa es posaria, quin gest li dedicaria, que li diria,.. Estava frisós.
L’ endemà va ploure. Durant quinze dies va va tronar i llampegar i sol estava de mal humor. No podia treballar i ser útil. Quasi no es veia els dies de tempesta. I no podia veure a Lluna. Va reflexionar: semblava que la gent seguia movent-se encara que plogués. Semblava que els nens i nenes reien trepitjant bassals. Es va fixar en el moment en que es ponia, sense pena ni gloria. Tothom, persones, animals i plantes, semblava satisfet de poder anar a jóc i relaxar-se. No devia estar tant malament la nit!
Per fi va tornar a lluir i, encara amb tot moll, va sortir rabent a veure si veia lluna. La va veure i va quasi xisclar, amb el braç ben aixecat, una salutació. Lluna es va amagar tot seguit. Es va quedar perplex. Era la seva companya de viatge però no feia el seu camí i no mostrava interès per ell. Això li semblava estrany. Tant, que va disposar-se a fer el que fa la gent llesta quan no entén alguna cosa: llegir. Es va llegir el llibre sencer de l’ Univers. Va entendre que eren diferents amb la lluna, molt diferents. Però no va saber perquè ella semblava que el defugia.
Va pensar que ella no tenia temps de veure la seva brillantor i la seva bona planta. L’ havia
d’ impressionar. Semblava tant fràgil, Lluna! I es va proposar fer-ho. Per si no tenia temps de veure’l va començar a sortir cada dia més d’ hora: a les set, a les sis, a les cinc, a les quatre, a les tres,.. Llavors va sentir que el gall i d’altres protestaven per la seva deshora. Però lluna s’ a magava només veure’l com sempre. Com gosava fer-li aquest desaire! A ell tothom el valorava!

Va haver de resignar-se rendit a la realitat. Li va caler l’ ajuda de Temps, grans quantitats de temps per acceptar i entendre el que podia estar passant. Un dia, anys i anys desprès de saber de l’ existència de lluna, hi va caure. De quatre potes! El que li passava a Lluna és que quedava enlluernada per la seva brillantor. L’ atabalava amb els seus crits. Lluna era tranquil·la i serena i ell, ell, s’ havia mirat molt el seu melic.

L’ endemà va sortir com sempre per l’ horitzó de l’ esquerra, però aquest cop va sortir tènue, relaxat, lent i prudent com un savi, brillant com és el sol però amb veu suau. Lluna, a l’ horitzó de la dreta se’ l va quedar mirant i li va picar l’ ullet. Sol va fer un somriure radiant i discret i es va delir contemplant-la. Lluna no marxava. No va marxar mai més a la matinada i sol es va fer pregar per sortir cada dia. I la terra és va omplir llargues estones de clarobscurs i penombres, d’ albades i capvespres llargs i deliciosos”

Us ha agradat? Us ha fet pensar en algú Sol i Lluna? Us ha fet pensar en vosaltres? En el vostre passat, potser? Quin Sol i quina Lluna som? Us pico l’ ullet perquè em feu arribar els vostres comentaris.

Read more

AL·LÈRGIES I INTOLERÀNCIES ALIMENTÀRIES

 

Ha arribat la primavera i els nivells d’ al.lergònems han augmentat exponencialment. Pol·lens, fruites exòtiques, brots d’ arbres, fulles noves,…Tot al nostre voltant s’ inunda d’ olors i petits objectes volàtils que poden entrar a les vies respiratòries o en contacte amb la pell.
Des de la psicologia psicosomàtica, té una gran importància la reacció corporal, de dolor, de moviment involuntari, de modificació dels nivells corporals a nivell visceral, hormonal, neurològic o immunològic. L’ al·lèrgia és una reacció corporal producte d’ una senyal d’ amenaça que rep el sistema immunitari del cos al contacte amb un objecte que normalment no era cap amenaça. Des d’ aquell moment queda fixada una al·lèrgia de forma permanent i fins i tot pot créixer i passar a ser amb els anys una amenaça per la pròpia supervivència.

L’ al·lèrgia aèria o l’ alimentària tenen una lògica física i una lògica psicològica. Quin és el paper de la psicoteràpia en el seu curs, potser us preguntareu? Al ser l’ al·lèrgia el resultat d’ una reacció corporal inconscient, l’ ordre per permetre la seva existència s’ ha donat des del sistema nerviós neurovegetatiu i passa desapercebuda a la nostra observació. Però, realment, l’ ordre està donada i, fins que no es desactivi, la simptomatologia continua. Desactivant l’ ordre, des de moltes de les tècniques que busquen l’ accés a l’ inconscient (EMDR, hipnosi clínica o Ericksoniana, teràpia de percussió o arqromerteràpia, entre d’ altres) es pot aconseguir.
La unió de les tècniques de la psicologia i les de l’ arqromerteràpia, tant intuïtiva a nivell de cercar els arquetips corporals i emocionals, permet l’ èxit en la immensa majoria de les alèrgies i en moltes de les intoleràncies alimentàries. En una sessió de psicoteràpia, treure una al·lèrgia ens porta un temps molt petit i un benefici molt gran, d’ alleugerir el patiment i alhora enfocar l’ energia en l’ autoconeixement de les pròpies reaccions i el treball de saber-nos relaxar a nivell profund, corporalment, amb la respiració, donant noves ordres de no reacció defensiva als sistemes corporals, les quals també seran en principi permanents. Aquestes ordres no defensives propicien un sistema emocional més positiu, de la mateixa manera que com estem emocionalment afecta al cos.
El treball posterior o anterior a nivell de psicoteràpia serà el complement de treballar la psicosomatització. Treure un símptoma psicosomàtic és un repte i alhora pot ser imprudent, ja que el símptoma apareix a nivell adaptatiu, amb la intenció d’ evitar al cos un mal major o amb la creença, sovint falsa i irracional, que el cos patiria un mal major. Treure al·lèrgies és sovint treure una crossa dolorosa que el cos ha creat en una situació compromesa psicològica o físicament.
Realment treure al·lèrgies és senzill, inofensiu i no dolorós. És un element important en un procés de psicoteràpia al voltant del símptoma, que es completa amb l’ aprenentatge d’ una forma emocionalment més adequada d’ abordar un conflicte o de gestionar les emocions. És un benefici per la resta de la vida i un motiu d’ aprenentatge a nivell psicològic. Vine a provar-ho!!

Read more

AUTOESTIMA I EL BON DIÀLEG INTERN

Divendres, 27 de març, l’ Ampa de l’ escola Dolors Martí d’ Igualada em va permetre fer una xerrada sobre un tema extens i apassionant: l’ AUTOESTIMA, protegir-nos quan més ho necessitem.

És un tema que ens preocupa a tots i totes, sobretot als pares i mares per saber si ho fem bé quan veiem el nostre fill o filla contrariats, capficats o disgustats i també perquè tenim dubtes si ho fem prou bé quan posem límits, renyant o aplicant un càstig o en un moment en que hem de frustrar les seves expectatives. En volíem saber més sobre l’ autoestima.

La xerrada va començar amb una introducció teòrica sobre què és l’ autoestima i com podem regular-la. Vam definir l’ autoestima com diferents coses: l’ autovaloració, l’ autoimatge, l’ autoconcepte i l’ autoestimar-se. Sovint ens concentrem només en un aspecte i descuidem els altres. Després, vam passar a parlar del nostre diàleg intern com a mètode per mesurar la nostra autoestima. Es tracta d’ escoltar les dues veus que sempre ens parlen per dins i de valorar el conflicte o sordesa mútua entre aquestes veus. Podem entendre el nostre diàleg intern i també el del nostre fill o filla, molt relacionat amb el que tinguem nosaltres. Finalment, cal que ens preguntem com va ser el nostre diàleg intern de petits i el dels nostres pares i mates, ja que tendim a reproduir el diàleg que hem viscut quan encara érem com una esponja.

Per canviar aquest diàleg intern introjectat i inconscient, ens cal activar l’ autoconsciència. Això és pot fer a través de psicoteràpia o qualsevol disciplina que ampliï la capacitat d’ observar-nos sense jutjar-nos: meditació, mindfullness, ioga, visualització,…

Vam acabar explicant maneres de millorar aquest diàleg intern, com ara el reconeixement explícit de les emocions que tenim o té el nostre fill o filla.

Vam escenificar alguna conversa viscuda entre pares i mares de l’ escola i els seus fills o filles i vam aprendre a incorporar des de la pràctica algunes tècniques de millora del diàleg intern que vam observar, com ara l’ empatia, el contacte ocular directe, les tècniques narratives que aporten distància emocional amb la vivència,…

També vam parlar dels casos en els que és encara més complex treballar l’ autoestima i millorar-la i de la necessitat de consultar un especialista en psicologia quan apliquem les tècniques per millorar-la i no s’ aconsegueix. Pot ser que ens trobem davant d’ una problemàtica psicològica més insidiosa, com ara la depressió infantil, l’ ansietat o el TDAH o bé davant fenòmens com les altres capacitats.

Agraeixo a les persones que van assistir la seva implicació i els desitjo bona sort en el llarg camí d’ augmentar la seva pròpia autoestima i la dels seus fills o filles. Penso que és el millor regal que ens podem i els podem fer.

Tinc a disposició més material sobre el tema per si algú personalment el sol•licita o per si pot ser interessant la projecció de la xerrada o la creació d’ un petit taller a la vostra escola, ampa o associació.

Psicóloga i Psicoterapeuta Pilar Arbós

Read more