Blog

INDIGNATS!

Precisament, la indignació no ha estat pas un tema d’ interès en psicologia, ni tampoc a nivell d’ Intel·ligència Emocional. Als psicòlegs ens ha interessat més la ràbia, la ira, l’autocontrol, l’ agressivitat. He estat revisant manuals i llibres de divulgació i amb prou feines se l’ esmenta. La raó és senzilla: la indignació no passa de ser un constructe mental, no arriba ni a l’ entitat d’ emoció, donat que li falta la mobilització i l’ acció per passar a ser emoció.

He de recórrer al diccionari comú, ja que la wikipedia només parla del moviment que ha omplert les nostres places de persones indignades, per trobar la seva etimologia i significat: “suscita la ira i la còlera; enuig vehement contra una persona, institució o els seus actes”. El més interessant és el seu antònim: “passivitat”, el punt on estaven les persones indignades quan Stephane Hessel va escriure “Indigneu-vos!”. Semblava indiferència però era passivitat. I van  caler dos nonagenaris, en Hessel i el José Luís Sanpedro, per despertar la indignació adormida. Ja abans , un altre consagrat octogenari, José Saramago, ens havia fet reflexionar amb el seu sorprenent “Assaig de la lucidesa”.

Per tant, és un concepte ben trobat, ja que expressa el sentir de la gent que ha sortit al carrer i ho proven les moltes i variades persones de diferents edats  que ho han fet. Potser fins ara ens havíem acostumat a moviments antisistema minoritaris i amb un petit grup d’ exaltats que donaven permís a la seva còlera , ira i posterior agressivitat. Aquest, en canvi, és un estat de reacció després d’ un shock traumàtic, com ha estat l’ assumpció d’ aquesta crisi de la que no ens sentim directament responsables; venim d’ una sorpresa inicial per com han anat les coses, que ens ha portat a una frustració, tristesa i impotència posterior que han acabat derivant, cap a la indignació i acceptació del punt on som . Quan l’ energia depressiva està immobilitzada, ens cal enfadar-nos per desbloquejar-la. A partir d’ aquí, pot madurar i canalitzar-se en un moviment o unes accions noves i més adequades a la situació.

La indignació té dues característiques que la diferencien de la ira i la còlera, i més encara de la ràbia. Una és la seva proximitat amb el dolor, amb la pèrdua. El moviment dels indignats expressa més, d’entrada, un conflicte de necessitats que de valors, encara que aquest darrer hi sigui i molt visible. Si només hagués estat un conflicte de valors, s’hagués pogut canalitzar en plataformes ciutadanes o sindicats i, en canvi, s’ ha rebutjat aquesta fórmula. El fons de la qüestió és que no hi ha prou treball per tots, no hi ha una justícia igual per tots i els mitjans econòmics estan desigualment repartits. Per sobre de tot, no hi ha opcions de futur per tots i la desesperança s’ imposa. La frase: “ no hi ha pa per tant de xoriço”, una de les consignes dels indignats resumeix perfectament aquest sentir:” m’ indigno davant del xoriço, però sobretot perquè no hi ha pa”.

L’ altra característica important del moviment és que la indignació és summament racional. Hessel diu que les seves raons venen més d’un compromís deliberat i d’ una responsabilitat que d’una  emoció. Ha de madurar en mobilitzacions per convertir-se en accions i això evita que degeneri en violència, ja que no neix de la ràbia o la còlera immediates. Els seus components són persones acostumades a autocontrolar-se i conformar-se. Molts d’ ells no havien pensat en sortir al carrer a protestar i els ha costat fins i tot indignar-se. Han madurat la indignació en un llarg termini i a força d’acumulació d’ experiències indignants. Com que tot té un límit, a força de fer les coses correctament, amb tendència al sacrifici i a l’ altruisme, fins i tot, i  veure que les conseqüències d’ això són negatives per un mateix, mentre que les d’ altres que són clarament corruptes són molt i molt al seu favor, primer apareix la  perplexitat, després el disgust i el dolor, frustació, impotència i,.. finalment, reaccionem amb indignació moderada, davant la possibilitat de quedar-nos immobilitzats. En definitiva, els indignats han passat el seu dol personal abans de demanar que a nivell social també es faci net i es facin canvis per adaptar-nos al que hem perdut.

Aquest moviment també té dos aspectes psicològics molt favorables. Un és la creativitat, ja que quan esclata una emoció, després de les mobilitzacions , ens sentim molt en l’ aquí i l’ara i el que neix és fresc i espontani. L’ altre aspecte és la col·lectivitat, ja que la meva creativitat i força evolutiva no se suma, sinó que es multiplica amb la dels del meu voltant.

En resum: indignar-se dignifica i permet una evolució natural d’un dol benigne, sanar la ferida. Fan molt bé les forces polítiques i policials de permetre la seva evolució imprevisible (tot el que madura espontàniament, no se sap cap on derivarà a priori), ja que el moviment ha donat mostres d ‘autocontrol i fiabilitat, especialment davant l’ enfrontament policial a plaça Catalunya de Barcelona. El moviment està incubant noves propostes i formes d ‘expressió que se li escaiguin i, si no s’ interfereix en el procés, li auguro una llarga durada.

No Comments Yet


Leave a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *