Blog

LA FAMILIA QUE QUEDA DESPRÉS D’UNA SEPARACIÓ

La família està més viva que mai. És un sistema encara eficaç i vigent d’ organització social. A mi mateixa m’ han demanat que escrigui en una secció adreçada a la família.

Cal tenir molt present que quan una parella se separa, la família que hi ha al darrera mai no es trenca. Hi ha persones que argumenten que no se separen per no trencar una família o pels fills i se sent a comentar: “una altra família destrossada”. El lligam familiar, com el de filiació, a causa del sentiment de pertinença, és tant potent que no hi ha manera de trencar una família, encara que els pares, o sigui els líder d’ aquella família, se separin o encara que pels motius que sigui els pares no en vulguin saber res dels fills o els fills es desentenguin dels pares.

Per tot això, no poden existir les malanomenades “famílies reconstituïdes”, ja que una família ja queda constituïda, tant si els seus “líders” la condueixen junts com si ho fan per separat. En tot cas, es formarà posteriorment una nova família que compartirà “líder” amb l’ anterior. Socialment ens sembla que aquella família va coixa si la parella s’ ha separat, però  no hem d’ oblidar que  el seu funcionament pot ser òptim respecte al que tenia quan la parella estava unida.

El que cal és decidir en funció de la parella la seva unió o separació i no en funció dels fills o la família, que es molt més sòlida i seguirà funcionant sense la parella. És cert que entre l’ any i els set anys dels fills és un moment més delicat per que aquests encarin la separació i la integrin bé. Això no vol dir que no ens hem de separar si els fills tenen aquesta edat, sinó que si ho fem, hem de treballar molt bé i especialment el dol d’ aquests fills: ajudar-los a expressar emocions, a enfadar-se per la situació, a no recolzar-nos en ells per tirar endavant i, en definitiva, a acceptar la realitat com la única possible. Això vol dir fer molt bé el nostre propi procés de dol per la pèrdua de la relació de parella com a pas previ per ajudar els nostres fills a fer el seu i a no danyar la imatge de família, la imatge d’ equip, ,que no té perquè ser més fràgil si la gestió de la separació es fa amb cura i previsió.

er]

Read more

I ELS NENS QUÈ, QUAN ENS SEPAREM?

Si els pares es donen permís per viure el seu dolor i es deixen temps, als seus fills els estan fent el millor regal, ja que la seva ansietat i estat depressiu disminueixen i els fills entenen la realitat en funció de com la viuen els pares. Enlloc de centrar-nos en què cal fer cara als nens ens val més centrar-nos en nosaltres mateixos, ja que això serà una bona inversió de cara a ells i ens permetrà acompanyar-los en el seu dol més serenament.

No té res a veure la separació d’ una parella amb fills d’ una que no en té. Fins i tot el procés de separar-se és diferent, ja que es pensa molt en ells al prendre la decisió  i això sempre dificulta que ens determinem a separar-nos o a no fer-ho. Els fills mai han de decidir respecte al curs d’ una relació de parella, ja que aquest és un projecte dels pares i no d’ ells. Només cal pensar en que es dissol la parella, però no la família: els pares continuaran fent de pares i el que es decideix no és cosa dels fills. Fins i tot és negatiu decidir en funció d’ ells, com per exemple quan diem “Em separaria, però no ho faig pels nens”, o a l’ inrevés. Als fills els pesen aquesta mena de decisions, encara que els afavoreixin. Se senten implicats en el problema de parella i amb dret o fins i tot obligació d’ intervenir. Alhora, això no els estalvia ni una mica del dolor que els suposa que els pares no s’ entenguin: si continuen junts pels fills, allarguen una situació de dolor familiar i si se separen però continuen relacionant-se  negativament amb l’ excusa dels fills, no els permeten fer un dol que els cal fer per al seu creixement personal.

Per tant, la decisió dels pares no ha de fer-se en funció de variables externes com l’opinió de familiars o dels fills o amistats, així com tampoc en funció de variables passatgeres com l’ edat dels nens. Els pares han de valorar el projecte de parella en funció de les seves característiques reals i les seves possibilitats de tenir un bon acoblament, així com en funció del propi projecte de vida i el de la parella que poden no haver coincidit mai o haver deixat de coincidir o no ser prou motivador. Quan aquests dos aspectes estan forts, la parella no pensa en separar-se per gros que sigui el conflicte que tinguin. Tots aquests dubtes es resolen de manera efectiva en una teràpia de parella, on, sovint, en una mitjana de tres sessions es poden haver diagnosticat i valorat les possibilitats de continuïtat d’ una parella. Recordem que la parella, com l’ individu, està sempre subjecta a un conflicte entre aspectes contraris que cal resoldre en el dia a dia, de manera que ha de fer gestió diària de les seves diferències i això vol dir haver de resoldre conflictes continuadament. Això no és motiu de separació, sinó que moltes vegades fa més forta la parella.

Tant si la parella continua com si se separa, ha de procurar mantenir al marge dels seus conflictes a les criatures, procurant que no les presenciïn i molt menys que hi prenguin partit. No obstant, mai és una bona idea negar el que s’ ha presenciat si no s’ ha pogut evitar que el nen o nena hi fossin presents, ja que aquesta actitud els deixa perplexos, confosos i afecta molt a la seva comprensió de la realitat, sobretot en edats baixes dels nens. No hem de negar mai les evidències davant d’ una criatura, si no l’ hem poguda protegir de saber-les. En aquest cas és molt millor ajudar-la a gestionar-les.

Això mateix cal fer quan es produeix la separació: és un fet que cal encarar i no fer veure que no ha passat res o que tot anirà millor a partir de llavors: els fills també tenen dret a passar el seu dol per la part de relació familiar a la que hauran de renunciar i és obligació dels dos pares facilitar aquesta elaboració del dol. Hi ha unes actituds parentals i dels familiars que faciliten aquest fet i altres que els dificulten.  Hi ha una sèrie derecomanacions importants per ambdós pares, donades aquestes característiques de les criatures i adolescents:

  • D’ entrada, cal tenir present que com més petita és una criatura, més queda exposada als efectes d’ una separació, que són, com a mínim, el dol que ha de passar pel canvi de situació dels seus pares. Sovint pensem que els més petits se n’ adonen menys i és a l’ inrevés: de l’ any als set anys de vida, és quan més se n’ adonaran i menys recursos tindran per expressar-hoLes criatures tarden almenys un any a passar aquest dol i necessiten de la col·laboració dels dos pares per ajudar-los i animar-los a expressar-lo. Concretament convé:

–         Animar les criatures  a expressar les emocions, el dolor o l’agressivitat o la por, per ajudar-les a transitar el dol. Els petits sovint mostren el dolor indirectament, amb simptomatologia molt específica de cada criatura: fòbies infantils, dolors abdominals o de cap, manca d’energia, plor sobtat i sense motiu, rabietes o augment de l’ agressivitat, alteracions de la gana o la son, etc… Hem d’ estar atents a aquests símptomes per saber relacionar-los amb el dol que estan passant.

–         Ajudar-los a entendre el que ha passat. Explicar-los la separació de manera simbòlica (com un conte), així com descriure l’ estat anímic dels pares, sense atribuir culpabilitats  dels fets que s’ expliquen a cap dels dos pares.

–         No fer-los sentir responsables de la separació i, explícitament, desculpabilitzar-los, ja que, al no estar establert el raonament lògic, les criatures s’atribueixen màgicament responsabilitats en la separació dels pares.

–         Escoltar-los i permetre les seves emocions encara que no siguin les que voldríem i fer que sentin que són legítimes. Estar atents als símptomes que mostren, anímics, somàtics, escolars, de socialització, de conducta i fer-los cas.

–         No mirar d’animar-los o distreure’ls perquè estiguin més contents, així com evitar compensar-los materialment o amb més activitats. Dir-los la veritat en la mesura que la puguin comprendre.

–         Evitar que els fills siguin qui consoli els pares en un moment molt delicat per ells, com el de separar-se. Actituds com no voler-se’n separar ni un moment o abocar-se a ells no són recomanables, així com tampoc dormir amb ells, encara que ho demanin, ja que els estem atribuint una funció de compensació per l’absència de la parella.

–         No introduir a la força ni sobtadament una nova parella dels pares, en cas que hi sigui. Anterior a  la reconstitució d’ una nova família, hi havia una família ja constituïda, amb els pares separats, que té una entitat pròpia que cal mantenir.

A banda del dol, el problema que més dificulta el procés d’ acceptació d’ una separació, és la no entesa dels pares entre ells i, sobretot, la discussió viva i desacreditadora l’ un de l’ altre davant la criatura. De vegades s’ utilitza inconscientment la criatura com a mitjà de comunicació entre uns pares que no s’entenen o no volen parlar-se o que utilitzen els fills com a element de discussió entre ells. Aquest fet és el causant dels divorcis o separacions que les criatures viuen traumàticament, que no són pas tots. Per tant, cal distingir entre parella que se separa  i família, que no se separa. I cal ser molt conscients que davant les criatures o respecte a elles sempre som família i hem de mantenir al marge el nostre criteri personal o les nostres emocions respecte a l’ ex. Sempre que pugui ser, cal que els dos pares els parlin a l’ ensems i amb un discurs compatible entre ells.

Alhora, l’ exclusió completa d’un dels pares, o síndrome d’ al·lienació parental, seria el rebuig de l’ altre pare portat a l’ extrem i cal fer els esforços necessaris perquè no es produeixi, donades les conseqüències negatives que té a llarg termini en les criatures.

Read more

Ens estem separant

Has dit això darrerament?

T’ ha dit això darrerament algú proper, de la teva família o d’ entre les teves amistats?

Saps d’algun conegut a qui li passa o a qui li han explicat que a algú li està passant?

La resposta, gairebé segur que serà afirmativa.

Potser ja fa dècades  que els conflictes entre les parelles no sortien pràcticament mai a la llum pública i no se separaven si no era estrictament necessari, per un tema de prejudici social. Actualment, en canvi, els conflictes de parella de vegades són tema de conversa en la família o entre les amistats, fins i tot quan la parella no ho ha manifestat a aquests tercers.

És molt difícil saber respondre a perquè les parelles se separen o es divorcien més actualment o  perquè ho fan al cap de tant poc temps de convivència . Són moltes les causes que feien, i encara fan, que s’ esperés massa a acabar una relació tòxica o ja esgotada, així com n’ hi ha moltes que fan que les parelles no sempre es donin una segona o tercera oportunitat quan hi ha una bona compatibilitat. Fer un recull de totes aquestes causes tampoc és l’objectiu d’ escriure aquest article. Només resumiré aquestes causes en tres de molt genèriques:

  • Dins de la parella es crea un univers compartit on vivim els nostre millors desitjos i somnis i també on desenvolupem els nostres més grans temors i malsons. Per tant, és un univers restringit als altres.
  • No tenim la clau per entrar  com a tercers en aquest univers i, encara que ens la donin (com a familiars, amics o terapeutes), no hi podem entrar més enllà del que els protagonistes d’ aquest univers vulguin. Sempre i quan, no hi hagi maltractament físic o psicològic, cas en el que el problema de la parella passa a ser un problema social com qualsevol altre problema d’ abús, de falta o delicte. Per tant, ens podem estalviar els consells i les recriminacions (“jo ja t’ ho deia que passaria això!”) i restringir-nos a escoltar i entendre el que ens expliquen i, si no ens veiem capaços de manejar-ho o no volem haver de gestionar-ho, remetre a la parella a un servei especialitzat, un terapeuta o un centre de mediació com el que tenim a nivell municipal i també a nivell judicial  a Igualada.
  • L’ acoblament entre dues persones per formar una parella i un projecte en comú sòlid i sostenir la creació d’ una família és una tasca complexa i que requereix esforç per totes dues parts i molt treball emocional, especialment d’ aspectes com el diàleg constructiu i l’ autocontrol. Si en el passat s’ havia minimitzat aquesta dificultat donant-li molta importància al ritual de casament i molta menys al que sentien els cònjuges,  avui minimitzem els problemes creien que tenim molt en compte els nostres sentiments al formar parella i que això ja serà suficient perquè l’ acoblament és produeixi de forma espontània. És molt fàcil caure en l’ error de pensar que l’ altre segur que veu les coses i les pensa com un mateix, o que els problemes, com que els reconeixem, ja canviaran o bé que ja se solucionaran a l’ anar a viure junts o amb el naixement d’ un fill o quan tinguem un treball estable.

Davant d’ aquesta multicausalitat de dificultats per seguir mantenint la parella, ens cal entendre que aconseguir-ho és una empresa difícil, però evidentment no impossible i molt desitjable, ja que tenir parella és un dels pocs elements que incideixen clarament en el grau de felicitat i adaptació a l’ entorn de les persones, especialment en els homes. Ens cal tenir la seguretat que els conflictes entre la parella hi són i hi seguiran essent, en forma d’ obstacles que la debilitaran si no se superen, però que l’ enfortiran si s’enfronten.

Hi ha almenys cinc conflictes que quasi totes les parelles passaran:

  • El del desenamorament. Enamorar-se haurà servit per apropar les dues persones i no permetre el seu instint individualista, però, un cop aquesta funció adaptativa no tingui sentit, cap als dos anys de la relació, es perdrà l’ enamorament intens del principi. Si tot va bé, la parella ja haurà creat vincle. Això fa que algunes parelles quasi no notin els efectes del desenamorament i altres decideixin acabar la relació.
  • El del compromís, que ha de servir perquè la parella organitzi el seu projecte en comú. El compromís és de tot o res. Si hi ha graus de compromís, podem pensar que no hi és i que en qualsevol revés de la vida això s’ evidenciarà. Equival a mirar els dos en la mateixa direcció.
  • El del naixement del primer fill i, per tant, tenir prou continent com per mirar a un tercer i cuidar-lo sense deixar de cuidar la relació. És evident que aquest conflicte acaba moltes vegades amb relacions força llargues i aparentment sòlides. Cada fill, torna a posar a prova la solidesa de la parella. Si la parella no té fills o no planeja tenir-ne, el conflicte es trobaria en el que hagin  decidit que serà el seu projecte en comú: constituir una empresa, viatjar, aprendre junts,…A l’ iniciar el projecte, és molt probable que apareguin desavinences.
  • En qualsevol vivència de dol o pèrdua que es doni en la relació: canvis de casa o localitat on viure, la mort dels pares o la d’ un fill, un acomiadament o atur mal gestionat, el fracàs en una autoempresa, una infidelitat o el sentiment de traïció d’ un tercer,… Es reactiven els conflictes personals de cada membre de la parella i es projecten en l’ altre.
  • El del niu buit. Els fills s’ independitzen i la parella es retroba. De vegades la parella no s’ ha cuidat mentre cuidava els fills i es retroba sense molt a dir-se i l’altre es sentit com un estrany.  Altres vegades, la parella té molta embranzida per expandir-se i trobar nous objectius comuns. A tot això s’ hi poden unir les dificultats associades a la menopausa en les dones, l’ adonar-se que ens fem grans o la jubilació, massa sovint anticipada, com elements d’ estrès.

El meu objectiu en escriure sobre aquest tema és respondre  a l’ enigma de perquè hi ha tantes separacions al nostre voltant o a casa nostra i que entenguem que l’ estrany és que encara no n’ hi hagin més, donades totes les variables que les poden propiciar i la complexitat de la gestió personal i social de la nostra societat actual i del moment que vivim. Com més exigències personals, de parella, educacionals cap als fills i laborals tenim, més difícil és aconseguir fortificar la parella.

Respecte a la família que queda darrera, aquest és un altre tema i molt important.

Pilar Arbòs Aixalà
Psicologia i Psicoteràpia Igualada

Read more