Oblidem tant fàcilment una època que a tots i totes ens ha marcat de per vida! L’adolescència ens sorprèn, irrita i avergonyeix alguns cops en veure-la reflectida en els nostre fills i filles. Alguns cops oblidem els sentiments irreconciliables i la tensió que suposa. I millor que l’haguem viscuda, ja que la maduració i el desenvolupament que suposa l’ adolescència és imprescindible per encarar la vida adulta en la nostra societat tant sofisticada.
En les societats més tradicionals i tribals, un ritual de trànsit de petit a gran era suficient per ser adults. En les societats més antigues, una cacera sense l’ ajuda dels grans podia ser aquest ritual. Fins a la segona part del segle passat, el servei militar servia com a pas de nen a home. En les dones, el ritual del casament s’ allargava per significar el pas de filla a esposa. A mesura que les exigències socials és fan més complexes, aquests rituals es fan insuficients i l’ adolescència s’ allarga a un període en el que es preveu l’estudi i l’adaptació a les exigències de la vida adulta, moltes i variades. I més en la nostra societat tecnològica, on comença l’ adolescència cada cop més aviat i acaba més tard.
Entrar en aquest període depèn principalment del desenvolupament del pensament abstracte. Sovint intentem imposar-lo els adults a nens ben petits, no preparats per pensar perquès, causalitats o pensament racional. De vegades accelerem el procés de maduració de forma poc eficaç i inoportuna. Això és possible a partir dels 11-12 anys, en les nenes, (els nens una mica més tard), moment en que normalment també canvien física i hormonalment i a nivell emocional, entrant en un període de canvis que van afirmant la personalitat. En aquest període també cal madurar a nivell moral i espiritual.
Anomenem preadolescència a l’ època en que algun d’ aquests aspectes, s’ha començat a desenvolupar i els altres encara no, i això pot passar a partir dels 9 anys. No obstant, el pensament il·limitat que dóna l’ abstracció és el que marca l’ abans i el desprès. És, fent un símil amb la informàtica, com tenir una capacitat de disc dur i un augment de programes operatius astronòmic, de cop i volta i sense la capacitat encara de fer-los servir.
Tots aquests canvis són els responsables de l’ ambivalència de l’ adolescent. S’identifica amb el nen o la nena que ha estat i genera moltes pors cap al seu creixement, que li cal poder parlar amb els seus pares, mestres o altres adults.
Alhora, es sent molt potent i capaç i això li genera molta autoconfiança o, en el pitjor cas, prepotència, i això l’allunya dels seus pares, avis,… i l’ atansa als seus parells, amb els que pot compartir millor les seves noves possibilitats.
Tot això fa que les seves dificultats seguin molt variades, especialment fins als 16 anys, tota la primera etapa de l’ adolescència, la més intensa normalment. De vegades ells mateixos consulten per assumptes com mobbing escolar, ansietats, pors. Encara més sovint consulta la família per ells, amb una queixa cap a la indiferència o apatia de l’adolescent, festeig amb drogues o alcohol, problemes de conducta alimentària o desafiaments que preocupen els pares.
Tots els pares que han acompanyat el trànsit de l’ adolescència coincideixen a dir que és molt cansat i absorbent. Un cop passada l’època, també diuen que els ha servit per madurar a ells personalment. Demana als pares una presència, una actitud i unes habilitats que moltes vegades els sobrepassen o els venen de sorpresa.
D’ entrada els demana tenir uns principis, una estratègia d’actuació i una aplicació clares i fermes. Això implica revisar l’ educació que un ha rebut i actualitzar-se, així com haver fet un bon treball ja en la infantesa, a nivell de modelatge i exemple en coherència, fermesa i capacitat d’ aproximar-se càlidament al seu fill o filla. Tot el que s’ ha fet en l’etapa prèvia és una preparació del terreny imprescindible per fer una bona tasca d’acompanyament a l’ adolescència. Amb aquesta base es fa més fàcil deixar un marge de confiança al nostre adolescent i permetre que experimenti per ell mateix, emprant els pares habilitats com l’ escolta, la pregunta i la negociació “jo guanyo-tu guanyes”, la persuasió i la complicitat per no perdre la proximitat emocional que ha caracteritzat les etapes anteriors. L’ ambivalència de l’adolescent (soledat- estar amb el grup, ser diferent- ser com tothom, gran-petit,…) demana la nostra (deixar corda- supervisar, donar estimació- posar distància, ser ferm-empàtic,…).
Ens cal tenir una actitud oberta: l’ entorn suposa molts perills però és l’ habitat on ha d’actuar l’ adolescent i el seu grup d’ amics és un mirall necessari on veure’s reflectit per aprendre a qui em vull assemblar i a qui no. Cal evitar el discurs o sermó i cuidar més la nostra actitud com a pares. Estar disponible sense estar a sobre: l’ adolescència ens demana més una actitud de guia que de maternatge.
Moltes vegades portem l’ adolescent a consulta psicòlogica i veiem com la millora arriba d’ un petit canvi d’ actitud dels pares. Altres vegades l’ adolescent consulta i busca un grup d’ iguals on ser acompanyat en la seva maduració.
Per tot això, aquest estiu iniciem un grup intensiu d’ adolescents, on ells puguin trobar-se, però també un grup de pares d’adolescents, de més llarga durada, on ser acompanyats en aquest acompanyament i trobar aquesta actitud complexa que requereixen els nostres nois i noies.
Pilar Arbòs Aixalà
Psicologia i Psicoteràpia Igualada